Extraterrestres: ni són verds ni ens volen matar

Els extraterrestres no són com Hollywood ens ha fet creure. O potser sí, no ho sabem; ningú n’ha vist mai cap. En tot cas, la nova pel·lícula de Denis Villeneuve, 'La llegada', ofereix un retrat poc habitual d’un primer contacte entre humans i intrusos alienígenes. No inclou ni ciutats destruïdes ni monuments enderrocats ni simpàtiques bestioles verdes, i en canvi sí que imagina quines reaccions serien les normals davant una situació tan anormal. Mentre relata el procés emprès per una lingüista contractada per les autoritats (Amy Adams) per aprendre a comunicar-se amb ells i desxifrar els seus motius, proposa una versió més matisada de les respostes que el cine sol donar als grans interrogants que una hipotètica visita extraterrestre plantejaria.

¿QUIN ASPECTE TENEN?

El cine de ciència-ficció és ple d’extraterrestres que essencialment són com nosaltres. La criatura espacial d’'Under The Skin' (2013) s’assembla sospitosament a Scarlett Johansson, i la d’'El hombre que cayó a la Tierra'  (1976) és clavadeta a David Bowie. A 'La invasión de los ladrones de cuerpos' (1956) i els seus nombrosos remakes –'Secuestradores de cuerpos' (1993), per exemple–, els alienígenes són beines capaces de duplicar l’aparença humana, i la bestiola mutant de 'La cosa' (1982) adopta l’aparença de qualsevol ésser a qui mata. Fins i tot aquells extraterrestres que no s’assemblen a nosaltres –la bèstia de cap gros d’Alien (1979), els burletes esquelets errants de 'Mars Attacks!' (1996)— tenen motivacions reconeixibles i comprensibles.

En aquest sentit, un gran èxit de 'La llegada' és que fa que els àliens semblin àliens, estranys i inhumans i inescrutables: el seu aspecte recorda a estones una mà ossuda i a estones un calamar, i la seva nau té forma de llavor de síndria gegant. D’aquesta manera, la pel·lícula reajusta la nostra manera de pensar sobre com podria ser la vida en altres planetes.

¿COM ENS COMUNIQUEM AMB ELLS?

'La llegada sosté que no podrem trencar el gel amb els extraterrestres si no sabem què volen, i no podrem saber què volen si no sabem com preguntar. A 'Encontres a la tercera fase'  (1977), per exemple, el mitjà per fer-ho era una enganxosa melodia de cinc notes, i a 'Contact'(1997) els àliens es comunicaven a través d’arxius informàtics plens de dades. A 'La llegada' ens parlen emetent laments guturals i escopint rajos de tinta que adopten formes circulars similars a la marca d’una tassa de cafè. Sens dubte, no és un llenguatge tan clar com el dels marcians d’'Independence Day' (1996): quan deien “hola” fent explotar la Casa Blanca era difícil no entendre’ls.

¿QUÈ VOLEN?

Un comportament recurrent dels extraterrestres cinematogràfics és arribar a la Terra i matar-nos a tots, per exemple a La guerra dels mons –tant la versió del  1953  com la del 2005— o 'Battleship'  (2012). Davant aquesta actitud ens podem preguntar: ¿per què aquestes intel·ligències superiors havien de travessar distàncies còsmiques massives només per destruir-nos? ¿Per què no s’ho podien prendre a la fresca i esperar que ens destruíssim nosaltres sols? Més realista és la hipòtesi d’Encontres a la tercera fase, en què ells i les seves naus eren símbol de les possibilitats de l’existència interestel·lar; o Contact, on els extraterrestres ens enviaven instruccions per construir un vehicle que ens permetés visitar el seu món. En aquesta mateixa línia avança 'La llegada': defensa la idea que la ciència i la raó ens salvaran dels nostres pitjors instints. Com al seu dia va fer 'Ultimátum a la Tierra' (1951), imagina extraterrestres benèvols que ofereixen un regal als terrícoles, i així promou un missatge de pau i cooperació entre els pobles.  

¿QUINA SERIA LA NOSTRA REACCIÓ?

Donada la seva inofensiva conducta, els mol·luscos alienígenes de 'La llegada' són susceptibles d’acabar convertits en sushi. Això, suggereix la pel·lícula, és el que voldrien governs com el rus o el xinès, i no sorprèn. Qui hagi vist almenys una pel·lícula de ciència-ficció sap que davant els visitants sempre hi ha un govern impacient per prémer el botó vermell malgrat que seria un cras error: si són avançats per travessar galàxies també ho són per aniquilar-nos sense vessar una gota del que la seva fisiologia els faci vessar a l’esforçar-se.

A  'District 9'  (2009), els ciutadans de Johannesburg segregaven els ortòpters arribats de l’espai en guetos 

–i així els convertien en metàfora de l’apartheid–, i l’entranyable bestiola d’'E.T. El extraterrestre'  (1982) va haver de fer una trucada a casa perquè els seus paisans siderals el salvessin de nosaltres. Així doncs, reconeguem-ho, hi ha una raó per la qual en general els àliens ens volen matar. Els humans ho corrompem tot.

¿COM ENS AFECTARIA LA SEVA ARRIBADA? 

Notícies relacionades

¿La Força t’acompanya? Celebra l’aniversari de ‘Star wars’ amb aquest test

Un recorregut comercial d’1,5 quilòmetres

Difícil de saber. En última instància, 'La llegada' suggereix que pensar en alienígenes ens ajuda a entendre valors i perspectives que ens resulten estranys, a valorar la necessitat de connexió i comunicació mútues, a aprendre a superar les barreres que ens separen.

Potser per això –malgrat que en cas de topar amb extraterrestres és probable que mai arribéssim a entendre’ls–, seguirem rastrejant el cel, i més enllà, a la recerca d’aquest primer contacte.