Grafitis contra un abocador

Per la tranquil·la carretera que circula paral·lela al riu Millars, a Castelló, i serveix de vessant a la serra d’Espadà haurien d’estar circulant avui camions d’escombraries amb destí a un abocador. Aquest era el pla de les autoritats de la província, encapçalades pel fosc Carlos Fabra, president de la Diputació. Però un grapat de veïns de Fanzara,  terme on era la ubicació triada, s’hi van oposar i, després d’anys de lluita, van guanyar les eleccions municipals del 2011 i van frenar la instal·lació de l’esmentada planta en aquesta plàcida vall. 

Ara, per aquesta idíl·lica CV-20 passen cotxes de turistes i fins i tot autobusos. De moment, en la seva justa mesura. Atrets pel boca a boca, arriben des de Castelló, València i també des de Catalunya per veure amb els seus propis ulls un poble que s’ha convertit en una referència mundial del grafiti. Ara els seus veïns es passegen entre robots, guerrers manga i gats estranys que tenen poc a veure amb els seus. El projecte MIAU (Museu Inacabat d’Art Urbà) ha omplert de colors les parets blanques de les cases però, sobretot, ha tornat el murmuri de les converses als seus carrers.

IDEA PEREGRINA

Tot va començar amb una idea, d’entrada, peregrina. Els nous dirigents municipals van pensar que artistes alternatius, urbans i joves podien ajudar a restablir els ponts trencats entre els qui tenien edat per ser els seus avis i que estaven enfrontats. Uns volien l’abocador i altres, no. «La veritat és que era impensable que funcionés», explica, rialler, Javi López, un dels impulsors del projecte. «Perquè, encara que a alguns ens agradava aquell art, no formàvem part d’aquell món i per com estava el poble, partit per la meitat i amb la convivència totalment deteriorada. Uns, diguem els nostres, no ho entenien i els altres ens volien matar», recorda.

De fet, no van trobar la manera de posar en marxa el projecte fins que, ja gairebé al final de la legislatura, un cosí d’un veí els va donar el telèfon d’un tal Pincho, un grafiter de Madrid. «Va flipar una mica quan li vam trucar, però va venir a conèixer-nos i a ajudar-nos. El primer any ell va fer el boca a boca explicant qui érem i el projecte», explica. Quan van arribar els pintors amb prou feines hi havia cinc parets disponibles. «Pincho no tenia clar que haguessin de durar ni dues setmanes i havíem comprat pintura blanca per si de cas», relata. Però al veure els primers resultats, altres veïns es van animar i, sobretot, amb l’excusa dels visitants, van tornar a parlar entre ells. «És que aquest és un projecte social, de convivència. Els artistes no cobren. Els donem allotjament a casa d’algun veí, i el menjar el fa la gent del poble. Hi ha un voluntariat i cadascú fa una cosa. Els artistes han de conviure i fer pedagogia, parar-se a prendre una cervesa o parlar una estona quan els porten un tros de coca», explica. «Les converses són berlanganianes», assegura. Que si «quina arrecada que portes», que si «no tens més que ossos» o «a veure què pintaràs». Però després, apunta, mantenen el contacte per Facebook o Whatsapp. 

 «Ara ja no tenim gent en contra», diu, satisfet. Al bar que serveix de seu permanent ho ratifiquen. O gairebé. «Al principi jo crec que estava tot 50/50. Molt dividit. Ara diria que deu ser 85/15. Hi havia gent que se sabia que estava en contra i ara els veus ensenyant-los el poble a amics o familiars», explica el propietari. «En política i la resta hi ha qui no està d’acord, però ara el poble el coneix tothom, abans no sabien que existíem ni els de Castelló. I ve gent qualsevol dia. A mi, m’agrada», afirma Román Edo, un dels veïns que ha cedit les seves façanes, en un improvisat debat al garatge on dinen. Però en aquesta mena de pobles no obliden les prioritats. «D’un abocador a això, el canvi no ha estat malament, però això no treu que cregui que en part és una tonteria que no soluciona els problemes grossos. Hem estat 30 anys deixats», lamenta.

25.000 VISITANTS

Aquest és el següent repte del MIAU: mantenir la seva essència com a projecte de convivència però aportar més al poble. «Cal veure com ho organitzem perquè doni llocs de treball. Fins ara només permet finançar-nos», apunta Javi López, que remarca que «l’únic que pot parar el projecte ara són els veïns, el projecte és seu, no és de l’ajuntament, ni de l’associació». 

 

Calculen, pel rudimentari però eficaç mètode dels tríptics repartits, que ja han passat per allà prop de 25.000 persones. «Hem flipat amb l’impacte mediàtic –reconeix López–, però no volem ser com el FIB de Benicàssim. Aquest és un projecte de convivència i com més gent hi ha menys es conviu», opina. La idea és mantenir la mida de l’actual festival però diversificar-lo obrint-lo a altres disciplines, en part perquè ja falten parets. L’any passat ho van provar i la intervenció d’un pàrquing vertical de cotxes premsats ja va ser escollida com una de les millors de l’any per I support street art, que ja ha premiat diversos dels seus grafitis. 

 

De candidats no els en faltaran, ja que aquest any s’han inscrit més de 200 artistes a la convocatòria. «Estem oberts a qualsevol disciplina però seguim volent que la gent vingui a conviure. Si a sobre ens deixen una petita part de la seva obra, doncs millor. El ventall que tenim ara per decidir és immens. Ha de ser un bon artista però també una bona persona, i ha de saber on ve i entendre que el que faci, els veïns ho veuran cada dia de l’any i el veí que cedeix la seva paret no pot triar. Però tenen total llibertat», ressalta López. 

 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

«Els dies del festival són una festassa», assegura, convençut, Vicente Serrano, un altre veí. El 6 de juliol n’arrencarà la quarta edició. «Venen artistes de molta categoria i és una festa molt bonica. De pintures, n’hi ha unes que m’agraden moltíssim i altres que no, però cadascú té el seu gust», afegeix, convençut. Així que l’objectiu és augmentar els visitants quan no hi ha festival. Com aquesta Setmana Santa passada, en què calculen que alguns dies van arribar prop de 1.000 persones a conèixer el poble. Això sí, no oblidaran el primer grup que va arribar a visitar-los. «Era una associació de mestresses de casa de Castelló, ens van trucar i ens van preguntar si fèiem visites guiades. Per descomptat no en fèiem, però vam dir que sí. Van venir, els vaig ensenyar el poble i cada una de les 60 em va fer un petó abans de pujar a l’autobús de tornada», evoca, encantat.

Ara, a més de mestresses de casa, van a Fanzara alumnes d’instituts de la província. Abans, realitzen algun projecte a les seves classes de plàstica i després el posen en pràctica als tallers de grafitis amb què acaben les visites. I donen tema de conversa als veïns, que d’això es tracta.