Nacho Canut: "Mai m'he sentit abanderat de cap causa"

No es defineix ni com a músic, ni com a fotògraf, ni com a articulista. I això que compon i escriu cançons, al­gunes de les quals formen part de la història musical d'Espanya. També exposa fotografies i escriu articles. Però Nacho Canut -la meitat de Fangoria- diu que ell no és res sinó que, simplement, fa coses. Amb Alsaka, precisament, firma un llibre singular: MX Ultra (Editorial Caniche), que inclou una trentena de fotos captades a Mèxic durant diverses gires fetes entre el 2010 i el 2015. Les fotos són seves i els comentaris, d'Alaska.

-No es defineix com a fotògraf.

-Com tothom, tinc un mòbil amb càmera. Tots fem fotos. ¿Això et converteix en fotògraf?

-¿No s'ha guanyat el títol després d'haver exposat i haver publicat 'Mx Ultra'? -

No. Tinc una carrera com a músic, però tampoc soc músic. Fa 40 anys que toco en grups, des de Kaka de Luxe. I no em considero músic, ni de bon tros. També escric i no em considero escriptor.

-¿Articulista, llavors?

-Gairebé ni això. Hi ha articulistes molt bons. Javier Marías és articulista. Jo no. No em considero res, però faig coses. Si algú em diu fes això, doncs ho provo. He sigut molts anys discjòquei. No havia pensat mai a la vida que ho podia ser. I miri, m'he guanyat la vida així. Ho he deixat perquè hi ha una edat en què has de deixar de fer coses, com ara ser dj. Segueixo tenint ofertes, però no puc anar a punxar música per a gent que podrien ser els meus nets. M'hi nego. Ja faig prou d'estar en un grup de pop.

-Tornant al llibre. Vostè no ha anat a Mèxic de vacances.

-Ni a cap país. No soc turista. No he anat mai a un lloc de vacances. No m'interessa el turisme. En tot cas, a França, però perquè el meu nòvio és francès i l'acompanyo. Anar de turisme és una cosa que no entenc. Per mi, és com anar al zoo.

-¿De gira hi ha temps per fer fotos?

-A Mèxic hi ha molts embussos i tens més temps perquè el ritme de vida és lent. ¿Que m'he d'esperar una hora i mitja? Doncs faig una volta i faig fotos. A Mèxic és tot tan bonic.

-Una d'aquestes imatges mostra un cartell que diu «Eviti l'excés». El comentari d'Alaska a la foto és «¡¡¡MAI!!!»

-Estic a favor d'evitar l'excés. Soc partidari del minimalisme i ella, del maximalisme.

-Una altra imatge mostra que vostès viatgen amb trankimazin.

-Alaska acaba de tornar de Mèxic per acompanyar la seva mare i no en va prendre per cuidar-la. És la primera vegada que no ho fa. Jo ja no en prenc. He estat en psicoteràpia per volar. M'agraden els avions, les hostesses, el menjar a bord, però volar…

-No és fotògraf, ni músic, ni articulista. ¿El podem definir, doncs, com a lletrista?

-Tinc facilitat per fer lletres. En faig des que tenia 16 anys. Però no he estudiat això. ¿Ser alguna cosa és tenir facilitat per fer alguna cosa? Mai he parat d'escriure lletres. Però no, tampoc soc lletrista perquè hi ha gent que crea lletres boníssimes i jo no m'hi puc comparar. A la meva tomba no hi podria posar lletrista.

-¿Què hi posarà?

-Res, només el meu nom. Bé, ni això perquè m'incineraré.

-Ha estat tota la seva vida treballant amb Alaska.

-M'avinc molt més amb ella que amb la meva parella actual (de parelles en dec haver tingut tres o quatre). Però és perquè en les relacions de parella hi ha el sexe pel mig i són relacions de poder. Almenys, entre dos homes. Però Alaska és molt semblant a mi. Som agressius passius. No ens immutem mai, però si volem alguna cosa la fem. La nostra sort ha sigut que mai hem tingut relacions carnals.

-¿S'han barallat alguna vegada?

-Mai. Si ella diu res, jo li dic que d'acord. En tot cas truco al nostre mànager, que és Mario Vaquerizo. Quan veig Alaska a les tertúlies crec que no és gaire bona perquè no s'immuta mai ni falta el respecte mai a ningú. Per ser tertulià s'ha d'insultar i cridar.

-Vostès van ser els amos del panorama musical. ¿Com es combat la nostàlgia?

-No n'he tingut mai. Soc nostàlgic d'un temps que no he viscut, els anys 50, l'era de Kennedy, els hippies­ de San Francisco, la República espanyola, la generació del 27…

-¿Els 70 no van ser màgics?

-No. I a més als 70 tothom tenia enyorança pels 60. Hi havia el glam, el punk, Bowie… i a mi m'encantava. Però la gent va dir: els Beatles. Quan estàvem als 90 la gent es va fixar en els 80. Uf, tan malament que es vestia en aquella època.

-L'any passat Frangoria va publicar disc. I n'acaben de treure un altre. Els seus concerts són plens de xavals.

-Però això també és pel reality d'Alaska i Mario. Ells criden l'atenció de gent de 17 anys. Jo ho entenc perquè quan tenia la seva edat a mi em cridaven l'atenció Picasso, Warhol, Berlanga, Buñuel… Els cantautors progres no m'interessaven gens. Per a tots aquests nens, Alaska i Mario són com dos avis marcians. Nosaltres, a més, no volem semblar juvenils. Hi ha gent de la meva edat que es vesteix amb texans, samarretes i gorres. Des que en vaig fer 25 vaig dir: res de vestir-se com James Dean.

-¿Aquest públic tan jove és conscient que Fangoria és un grup que ha contribuït a fer que aquest país sigui millor?

-No perquè no hem contribuït a res.

-¿No som més lliures i tenim menys prejudicis gràcies a bandes musicals com la seva?

-No. Hi ha gent que sí que ha lluitat i s'hi ha jugat la vida. Potser hem ajudat a fer que tot progressi. A mi, per exemple, no m'ha passat mai pel cap dir el que no soc. Quan em feien entrevistes deia que no m'agradaven les dones. Però no em sentia un abanderat de res. Mai m'he sentit un lluitador de cap causa, malgrat que he compost A quién le importa.

-¿No ha donat mai la cara per una causa?

-No soc el típic famós solidari. Soc solidari, però en la meva vida privada. No sortiré a llegir un comunicat com a personatge públic.

-De petit volia ser milionari. ¿Ho és?

-No. Amb la pesseta era més fàcil, però ara amb euros... (riu).

-¿Va ser un jove disciplinat a l'escola?

-Sí. El meu pare sempre llegia o escrivia des de les set del matí. Jo feia el que veia a casa. Encara que no volia ser res. M'agrada ser el que soc: res.

-Home…

-No soc res. Després d'aquesta entrevista tinc classe de francès. Després aniré a ioga. Després, a piano i percussió. Assajaré, programaré, remesclaré artistes… No tinc sou ni nòmina.

-¿Es pot viure de la música?

-Sí. Jo no compro discos, però estic subscrit a Apple Music i pago 9,99 euros cada mes. També vaig a concerts.

-Però les plataformes 'on line' de música gairebé no generen benefici als artistes. 

-Amb el que guanyo amb els concerts en tinc per viure. ¿Podria ser milionari? Sí. Però sempre m'ha semblat que el que guanyen els artistes i els esportistes és massa. L'any 1989 vam muntar Fangoria i vam desaparèixer del mapa perquè no li agradàvem a ningú. Alaska es va fer dj. I jo també perquè no en teníem per arribar a final de mes. Quan vam sortir d'això, la indústria ja s'havia ensorrat. Jo ara guanyo més que quan estàvem a Alaska i Dinarama i veníem un milió de discos. Faig concerts, escric articles, remesclo, componc música instrumental...

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

-¿Què té de bo l'edat?

-Que no estàs mort. I que tens excuses per a tot. Em conviden a concerts i dic que no hi puc anar.