¿Què fer quan estàs trist?

Resulta que buscant en les tendències a Google descobreixo que entre les més populars del 2017 hi ha la següent: ¿què fer quan estàs trist? És la segona més buscada.

Sembla que a la felicitat, frívola i fal·lible, li devem obediència cega, però no ens podem permetre estar tristos. Estimem per felicitat, perquè l'amor ens porta alegria. Però recordem que l'amor se'n va i ens queda la tristesa. Felicitat no deixa de ser una puta qualsevol, mentre que Tristesa és una companya bastant més fidel i confiable, que sempre serà allà, al costat nostre.

La tristesa no ens porta tant de mal com altres li atribueixen. Al capdavall, ¿quants bons poemes li devem a la felicitat? Els grans poemes s'escriuen en soledat i tristor. Quan som feliços i enamorats no escrivim res. Prou ocupats estem follant i mirant-nos embadocats als ulls del nostre amor.

Vivim en un miratge col·lectiu en el qual la felicitat és una obligació, un deure que ens han imposat com marcat a foc. En el qual la felicitat és una tirania. Una dictadora que ens governa ajudada dels seus lacais servils: l'èxit, la frivolitat, l'eterna joventut, el consum. Ens ofereixen de tot per aconseguir-la: antidepressius, cursets, llibres, ioga, vitamines, dietes detox, exercicis de respiració. Felicitat a cop de talonari. Tristor medicalitzada.

«Au va, no facis aquesta cara», ens diuen. Perquè aquesta cara és el rostre de la tristesa. I ningú vol mirar-lo als ulls.

Si hi ha paraula amb mala premsa, absurda i vergonyant, és Tristesa, paraula pària, un dubtós privilegi que comparteix amb culpa, pessimisme o angoixa. No hi ha lloc per als que tenim el mal gust de plorar escoltant cançons o de passejar sols pels parcs a l'hivern. Ser infeliç és ser dissident.

Jo estic trista moltes vegades. Tristíssima. Per tots els amors que m'han deixat i m'han enganyat. Pels que s'han aprofitat de mi. Pels amics, familiars i gossos que se m'han mort. (Sí, per descomptat, trobo a faltar els meus gossos i els he estimat més que a molts humans). Així que si em pregunten: «¿Què puc fer per deixar d'estar trista?». L'únic que puc dir és: «No hi pots fer res». Tots estem tristos moltes vegades. És part de la vida. És el que et fa humà. Només els psicòpates i els narcisistes no s'entristeixen mai i aquesta tirania imposada del «somriu, avui pot ser un gran dia» és una autèntica putada si resulta que en aquest gran dia que podria ser avui t'ha deixat la teva parella o se t'ha mort algú estimat o estàs malalt.

Els que s'anomenen 'pensaments positius' intenten suscitar emocions no reals ni espontànies, impressions generades per reflexions enllaunades, en un intent de sepultar les emocions reals que el conflicte que patim provoca, sense permetre'ns entendre la causa última d'aquest patiment. Davant d'un problema la resposta no és repetir «soc feliç», el més raonable és acceptar les sensacions que ens produeix, pròpies de l'ésser humà. La tristesa, l'angoixa, per se, no són una malaltia: se les ha de sentir, no pensar-les, perdre'ls la por.

Sembla que, avui dia, la meta a la qual tots hem d'aspirar és a empaitar la felicitat. Però aquesta recerca se't pot girar en contra i portar-te tot el contrari; soledat i depressió. Intenta sortir un dia de casa a ser feliç per nassos, que probablement aconseguiràs tot al contrari.

Així, la recerca de la felicitat està associada, paradoxalment, a tot al contrari: a la frustració. El millor que podem fer per ser feliços és no fer res. I si resulta que un dia estàs trist, acceptar-ho i s'ha acabat. Acceptar que la vida no és un camí constant de felicitat narcotitzada.

Juro que voldria estar d'acord amb els gurus dels llibres d'autoajuda i amb la seva llei fiada al vedell d'or. Que voldria vibrar al seu ritme, al compàs plàcid i harmònic dels seus cors. Que voldria, igual que ells, acceptar amb harmonia i un somriure els abandonaments, els enganys, les traïcions, els revessos de la vida.

Vull veure si escrivint el que escric tiranitzen també el meu cor: confirmo la meva tristesa i la proclamo sense témer les seves sancions o desdenys. Arrossego resignada l'excomunió civil del renegat. I sé que creo escàndol. I que m'arrisco a l'exclusió social.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Però tan profund sento el cisma dins del meu cap que no puc sinó -absoluta senyora del que sento- reconèixer que a vegades ploro a les nits.

I alçar-me triomfant o sucumbir del tot.