Rere l'empremta de Montserrat Roig

El 6 de novembre de 1988, avui fa exactament 28 anys, Montserrat Roig va publicar la seva última columna a EL ­PERIÓDICO DE CATALUNYA. «Durant quatre anys [quatre anys i vuit mesos], he sigut els ulls i les orelles de molta gent -escrivia a Comiat-. No escrivia jo, ho feien els altres. Fins i tot quan em trobava sense un tema al qual agafar-me (...) sempre hi havia algú que comentava alguna cosa sobre la vida… Això, la vida. Aquesta cosa que flueix amb ­nosaltres i amb el temps, i a la qual no solem agrair-li res. La gent escriu el seu propi article cada dia».

En aquest fragment de 415 caràcters, l'escriptora va ser capaç de concentrar l'essència i el sentit de -¡agafeu-vos!- 1.348 articles (segons un recompte de la facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra) publicats des de 1978 i, diàriament, a partir de1984. Però abans d'aconseguir aquesta mestria va haver de suar molta tinta.

Quan Enrique Arias Vega li va proposar publicar un article d'opinió ­diari -el que es coneixia com a bitllet-, Montserrat Roig ja era una firma reconeguda i premiada, tant pels seus títols literaris com pel seu monumental Els catalans als camps nazis, que es va publicar el 1977, gairebé 40 anys abans que el Nobel a Svetlana Aleksiévitx reconegués el gènere del periodisme literari. També tenia experiència en premsa. A EL ­PERIÓDICO hi publicava de forma esporàdica des del 1978, però la seva especialitat eren les entrevistes i els reportatges de cocció lenta.

LECTORS I NECESSITAT

«Al principi em va dir que ella no havia escrit mai en format curt i que no ho sabria fer -recorda Arias Vega, que llavors era subdirector del diari i que pocs mesos després va ser director-. Havia de fer alguna cosa per convèncer-la i em vaig inventar sobre la marxa un estudi segons el qual el percentatge de lectors era inversament proporcional al nombre de línies. És a dir, com més curt és un text més ­lectors té».

La possibilitat de guanyar lectors i la necessitat imminent de comptar amb una entrada regular de diners la van portar a acceptar el repte. Després d'esmorzar, es tancava a l'habitació d'escriure de la casa de l'Eixample on vivia amb els seus dos fills i ningú podia interrompre-la sota cap concepte.

Aquesta intensitat de concentració va provocar anècdotes divertides, com la que ella mateixa va explicar a l'article Un lladre a casa (1984). «Mentre ahir passava la meva hora quotidiana de desesperació per escriure aquesta columna [que en realitat era un bitllet], va entrar un lladre a casa». El seu fill va intentar avisar-la, però ella el va fer fora enfadada: «¡T'he dit que no estic per a ningú, ni tan sols per als lladres!». Quan va haver acabat l'article, va sortir de l'habitació i va saber que un home s'havia colat por la finestra i els havia robat 10.000 pessetes.

A partir del gener del 1987 aquells bitllets encaixats en un racó de les pàgines d'opinió van passar a publicar-se en format columna a la contraportada sota l'epígraf de ­Melindros,Melindros un títol intencionadament casolà que guarda una estreta relació amb la reivindicació feminista de la cuina com a espai de resistència política.

En aquella època, el cap d'opinió d'EL PERIÓDICO era Ramon Miravitllas. «La Montse feia periodisme líquid, quan líquid no tenia la connotació que té ara de modernitat superficial -teoritza-. Ella feia un periodisme amb tota la força de la paraula, barrejava la bilis i era molt sanguina. Els seus articles eren carn de la teva i de la meva, tocava molt l'ésser humà, no dogmatitzava i sempre escrivia d'una manera molt horitzontal. Quan escrivia del camp de concentració de Mauthausen, la seva màquina d'escriure plorava. Li sobrava sensibilitat i es commovia davant certes situacions. Quan la Montse plorava i ho podia escriure, convertia el sentiment en metafísica literària i en profunditat ideològica».

ÚLTIM DINAR

Notícies relacionades

Carícies i cops de puny

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Miravitllas recorda un últim dinar, a finals del 1988, ja amb Antonio Franco de director. Van riure molt, però no la van poder retenir. Ella estava exhausta i tenia altres projectes al cap. Aquell estat d'ànim i el seu caràcter de naturalesa dual van quedar reflectits a l'article L'opinant: «Cada dia havia de dir alguna cosa sobre els mals del món, sobre els sofrents, desarrelats i exiliats a la terra. Vivia per expressar el dolor aliè, quan a ell només li venia de gust la vagància i el lent ­fluir dels dies».

I així tornem al 6 de novembre de 1988, data de la seva última publicació a EL PERIÓDICO. Va morir tres anys després, el 10 de novembre de 1991, a conseqüència d'un càncer de mama. Tenia 45 anys. Ella volia viure per escriure la seva gran novel·la de maduresa. Potser no va percebre que la seva gran obra mestra era la seva pròpia vida, que en part va quedar reflectida en la seva producció periodística. «Pocs escriptors s'atreveixen a confessar, o a admetre, que la validesa de la seva obra pot ser tan meravellosa i efímera com les nostres empremtes a la sorra», escrivia en un Melindro del 1985. Aquestes pàgines són un emocionat intent de recuperar les seves empremtes perquè serveixin de guia a les persones que vénen al darrere.