RERE L'EMPREMTA DE MONTSERRAT ROIG

Carícies i cops de puny

En l'última època va anomenar les seves columnes 'Melindros'. El seu aspecte era tendre i dolç, però els ingredients podien deixar KO.

7
Es llegeix en minuts
GEMMA TRAMULLAS

Intentar disseccionar el discurs de Montserrat Roig és com provar de fer-li l'autòpsia a una granota viva. Les paraules rellisquen, salten, s'escapen, es resisteixen a ser separades i encapsulades. L'ideal seria devorar els 1.348 articles que va publicar a EL PERIÓDICO entre el 1978 i el 1988 sense intermediaris, però en absència d'una recopilació completa d'aquesta extensa obra periodística -Ediciones B va publicar una selecció dels escrits de l'última etapa a Melindros (1990)- s'haurà d'anar passant amb aquest intent d'aproximació al presumpte pensament de Montserrat Roig.

AMOR

AMORSi aquesta dissecció temàtica organitzada en prudent ordre alfabètic comença per una cosa tan poc acadèmica com l'AMOR, no és només perquè la paraula comença per A, sinó perquè tot en aquesta dona està sostingut per aquest sentiment, que en ella és equivalent a vibrar, a commoure's amb una persona, una ciutat, un paisatge, una cultura, un pensament, una causa... És l'amor -o l'absència d'ell- el que dóna sentit a la seva vida i el que la porta a escriure. Plantejar l'amor com a valor polític en la premsa dels anys 80 era una transgressió en tota regla. En aquell desert, ella estava sola.

Una quantitat considerable dels seus articles ataquen la idea de l'amor romàntic entre home i dona. Nodrint-se de la seva pròpia experiència -es va casar i va tenir dos fills amb militants del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), del qual ella s'acabaria allu­nyant-, Roig va confessar la seva decepció davant la incapacitat d'estimar dels seus companys marxistes i va denunciar l'alliberament sexual com un engany. Més endavant en la seva vida, va estimar al marge de la ideologia i es diu que va aconseguir ser feliç, a estones.

L'altra cara de la moneda era la seva il·lusió per una altra mena d'amor (no necessàriament sexual): l'amor entre les dones, pels fills, per les persones grans i per tots els éssers invisibilitzats (pobres, immigrants, malalts...). En aquesta línia va publicar articles duríssims contra una societat que ingressa els seus avis en residències i deixa la salut en mans d'experts amb carrera i nul·la sensibilitat. «Als hospitals la gent es mor d'hospital», va escriure.

BARCELONA

BARCELONAVa viure gairebé tota la seva vida al carrer Bailèn, en un pis típic de l'Eixample barceloní obert a un pati interior que es va convertir en la metàfora de la seva infància. La Seva Barcelona és un reflex de la seva pròpia identitat mestissa. Era la sisena de set fills d'una família petitburgesa i quan tenia malsons nocturns buscava consol en la calidesa del cos i les paraules de les empleades domèstiques andaluses. «Barcelona serà guapa quan assumeixi que és una ciutat mestissa», va publicar. Una altra de les seves frases atractives era: «Barcelona és un Hyde Park llatí».

La seva relació amb la ciutat era esquizofrènica, l'estimava amb passió però regularment se n'havia d'allunyar per sobreviure, per això va passar llargues temporades a l'estranger amb l'excusa d'estudiar o dictar conferències. L'article Barcelona em sedueix i m'escindeix (1985) ho explica: «La meva ment rebutja els Jocs Olímpics, tenint en compte l'espectacle que ofereixen alguns barris, amb profundes deficiències que podrien ser reparades. Les ciutats més boniques s'han assentat moltes vegades sobre el dolor. No obstant, el meu estómac es rebel·la en un pessigolleig sentimental. El 1992 Barcelona podria ser per uns dies el centre del món i jo m'he cansat d'explicar-los als europeus de balneari que Barcelona està al nord de Benidorm i al sud de Tossa».

Encara que no va arribar a veure la seva ciutat convertida en un dels destins més populars del turisme de masses, sí que va intuir alguns dels seus problemes futurs: «Si jo fos alcadessa -va arribar a escriure-, trauria de la ciutat tots els cotxes amb una sola persona» i, tot seguit, confessava que ella conduïa sola per anar a la feina. El seu discurs i la seva pràctica quotidiana no sempre coincidien.

¡Com es troba a faltar un Melindro seu sobre l'estàtua de Franco al Born o la superilla del Poblenou!

CULTURA 

CULTURA A l'escriptora se li atribueix la frase que «la cultura és l'arma més revolucionària a llarg termini». Ella era conscient del seu privilegiat accés a la cultura. La seva mare, Albina Francitorra, ja escrivia abans de casar-se i era una lectora voraç, i el seu pare, Tomàs Roig, era un respectat intel·lectual. Encara que mai li van sobrar els diners, tampoc es va haver de llevar de matinada per fitxar a la fàbrica i va disfrutar d'una sòlida formació acadèmica.

Publicar a EL PERIÓDICO i en castellà -la seva llengua d'ús quotidià i literari era el català- era una oportunitat per combinar l'alta cultura amb la cultura de masses i la saviesa popular, que tant apreciava. Poques persones tenien la capacitat de plantejar l'estrena d'E.T. com una oportunitat per sortir del cànon cultural marxista i l'endemà titular el seu article Mozart, Salieri i Puixkin.

EDUCACIÓ 

EDUCACIÓ També els seus articles sobre el sistema educatiu es podrien llegir avui sense sonar antics. Vet aquí una mostra datada el 1984: «El fracàs escolar és el nostre propi fracàs, aquesta incapacitat col·lectiva de construir una societat civil amb una ètica exemplar. El ministre desitja que [als fills] se'ls prepari millor per a la vida. Jo no sé per a quina classe de vida se'ls vol preparar, amb l'embolic organitzat que tenim els grans i amb aquesta desídia, que semblem alimentar, de viure sense cap esperança. Potser fiquem els nens a l'escola perquè odiem en ells el que hem perdut. És a dir, la nostra pròpia imaginació per somiar».

Les seves paraules anaven directes a l'estómac i al cor i, per bé o per mal, els lectors no es quedaven mai freds després de llegir-la. Li escrivien per explicar-li les seves alegries i les seves misèries -que ella reciclava sovint per utilitzar-les com a material periodístic- i també per renyar-la quan consideraven que s'havia passat de la ratlla. Per això a vegades, com en el cas dels mestres, un dia podia escriure que «el que menys suporta un alumne és contemplar la viva imatge de la derrota a la tarima» i l'altre denunciar la falta de recursos a les aules. Per compensar.

FEMINISME 

FEMINISME Com en el conte preferit del seu fill Roger (Mare, no entenc els salmons), Montserrat Roig sempre va ser un salmó nedant contra corrent, una clandestina entre clandestins, una rebel entre rebels. «Jo no m'he considerat bona en res -deia-. Ni bona nacionalista, ni bona comunista, ni bona feminista». Però era feminista fins al moll de l'os, i tant que ho era. Cadascun dels seus articles és un repte a l'statu quo i al poder, i això és intrínsecament feminista, però ningú, ni tan sols l'elit de pensadores feministes, li diria a ella com havia de pensar.

El seu Melindro titulat Adéu Simone (1985) és clau en aquest sentit. «Simone­ de Beauvoir ens va enganyar, perquè mai ens va mostrar com s'anava trencant al veure que Sartre la decebia; sempre ens donava la solució de com s'ha de viure, en aquest món, sent dona i intel·ligent. I això és impossible: la vida no són més que pedaços, pegats que es van posant a les il·lusions. Jo prefereixo Simone Signoret [l'actriu francesa]. Ella era tot al contrari: podia estar amb tu, a la cuina, bevent alcohol, i parlant de les teves ulleres i arrugues amb el somriure a mig esbossar».

Roig va denunciar fins a l'extenuació les estructures de poder construïdes sobre el pilar de la testosterona, que desemboquen en situacions de desigualtat i violència contra la dona i contra tots els éssers que s'atreveixen a mostrar-se vulnerables. Quan el 1979 Margaret Thatcher es va convertir en la primera dona que accedia al càrrec de primera ministra al Regne Unit, també la va criticar per assumir un rol patriarcal.

En articles com Al meu estimat home i La inutilitat de l'home modern ja denunciava els micromasclismes i reivindicava les noves masculinitats, conceptes que ni tan sols havien sigut anomenats i encara menys publicats. Probablement, la reacció a alguns d'aquests escrits fa 40 anys va ser equivalent a la polseguera que s'aixeca ara quan a algun representant públic se li acudeix parlar de la copa menstrual o de la criança dels fills en col·lectivitat.

POLÍTICA

Notícies relacionades

POLÍTICAUn dels seus exercicis habituals era traslladar els grans temes de la política al carrer o, millor, a la cuina, per tenir més bona perspectiva. Així, quan Adolfo Suárez va anunciar eleccions el març del 1979, ella va escriure un article titulat Una mestressa de casa. Diu així: «Crec que el que el país necessita és una mestressa de casa en cada alcaldia, en cada municipi, als ministeris. Una mestressa de casa (...) proveïda d'una bona escombra d'espart i un drap de la pols. Una mestressa de casa que organitzi i que tingui les paraules justes. Que garanteixi la vida, física i moral, dels ciutadans. Una mestressa de casa que no jugui amb l'existència col·lectiva com si fos un mecano enorme construït amb peces de mort, cansament, por i avorriment».

Un intercanvi de tuits recent confirma fins a quin punt és vigent el seu pensament. «Si aquesta fos una societat seriosa, Ada Colau hauria d'estar fregant terres», va tuitejar un regidor del PP de Palafolls. L'alcaldessa de Barcelona va respondre: «Ser alcaldessa i fregar terres és compatible. Ser masclista i regidor no ho hauria de ser».