«Un mitjà és la suma de la credibilitat dels seus periodistes»

El periodisme és notícia. Un símptoma de l'excepcionalitat en què vivim: un canvi d'època. Josep Carles Rius l'ha viscut en primera línia: va ser degà dels periodistes catalans, ha treballat en els grans mitjans del país (EL PERIÓDICO, La Vanguardia, TVE). Ara ha inventat Catalunya Plural, un pol digital d'informació de qualitat al servei de la comunitat. Persona de conviccions, és un acèrrim defensor de la responsabilitat social del periodisme. Per aquesta responsabilitat ha escrit Periodismo en reconstrucción (Universitat de Barcelona-Edicions).

-La majoria de llibres que es publiquen sobre periodisme tendeixen al pessimisme, quan no al catastrofisme. En canvi, en aquest cas es parla de la «reconstrucció», ¿en quin sentit?

-Té un sentit similar al del teu llibre (El periodisme després de Twitter), quan parles de «repensar» el periodisme. El relat és una mica el mateix perquè hem viscut les mateixes experiències. Reconstruir té el component d'afirmar que estava destruït, té un punt de crítica i d'esperança. Repasso com es va destruir i què podem fer per reconstruir-lo. És un llibre optimista perquè el periodisme és més necessari que mai. En el caos en què vivim, es necessiten illes de credibilitat, que poden-ho ser els mitjans convencionals -que ho són quan hi ha grans notícies com Niça o Turquia- en què el públic troba informació de qualitat; poden ser-ho els mitjans alternatius que s'han creat, o pot ser-ho un periodista individualment. El periodisme serà més necessari que mai, però ho serà si s'ho guanya. Per això tu parles de «fugitius analògics». ¿Per què la gent de vegades s'ha passat a les xarxes? Perquè en els mitjans no hi trobava el que buscava.

-¿Podem parlar d'experiències exitoses en l'àmbit dels nous mitjans? ¿Comencem a tenir models?

-N'hi ha alguns. En l'àmbit digital trobem mitjans alternatius, però també mitjans que traslladen a la xarxa la lògica dels mitjans tradicionals, perquè són projectes que neixen de l'èxode dels professionals. Aquests mitjans tenen un futur problemàtic. Hi ha mitjans natius que aporten una nova manera de fer. Un d'ells és eldiario.es, en què estic implicat, i la fundació Catalunya Plural, on ho intentem fer amb la creació de tres comunitats, entorn del treball, la sanitat i l'educació, per oferir un espai no solament d'informació útil, sinó en el qual tinguin la seva pròpia conversa. Les comunitats ja existeixen, s'hi ha de connectar i donar-los un servei útil juntament amb la informació. Aquesta és la línia. També hi ha mitjans convencionals que aconsegueixen adaptar-se als nous temps.

-L'aportació específica del periodisme en el marasme digital, estem tots d'acord que és la credibilitat. ¿L'està recuperant, el periodisme, i adaptant a aquesta nova realitat en què hi ha moltes veus diferents?

-La paraula clau és la credibilitat. El gran valor no són les rotatives, sinó la credibilitat dels periodistes, i un mitjà és la suma de la credibilitat dels seus periodistes. En alguns mitjans trobem periodistes que tenen més credibilitat que la mateixa marca. Aquesta és la gran esperança dels periodistes. Els mitjans han entès que això no és només un negoci, sinó que s'ha d'entendre com un servei entorn d'uns valors. Durant la febre d'or, es va deixar d'entendre així, i es va produir un divorci entre el públic i el periodisme. Això és el que s'ha de recuperar. La credibilitat és el centre d'aquest negoci, més ara que el públic no és captiu. Aquest és el canvi de paradigma, els periodistes i els mitjans creen cercles de confiança. Hi ha experts, hi ha bloguers, hi ha periodistes free lance que participen en la mateixa conversa. El repte dels mitjans és entrar en el cercle de confiança del públic, i la manera d'accedir-hi és la credibilitat. Conviuen en aquest moment dos mons, el dels joves -encara que cada vegada més grans-, que viuen en aquests nous cercles de confiança, i el món de les grans audiències de televisió, que no han fet el canvi i encara responen a interessos inconfessables. Els temps van en la direcció que els ciutadans es creen el seu cercle de confiança i els mitjans hi entraran donant qualitat, profunditat i credibilitat.

-¿No creus que després de canviar els mitjans també haurem de canviar els periodistes?

-La nostra generació periodística ha viscut tenint la sensació que teníem un monopoli. En el meu cas, parlo de la torre de marfil, i en el teu parles del pedestal. El gran canvi és perdre aquesta distància. Els periodistes decidíem què s'havia de saber, en quin moment, i què no s'havia de saber i què s'havia d'opinar. Per al periodisme era una situació de poder i de comoditat. Ara s'ho ha de guanyar cada dia. Els periodistes hem de donar més explicacions als nostres lectors. Una prova clara d'això és que els ciutadans consideren que la informació és tan important que decideixen implicar-s'hi. D'aquí neixen les plataformes a favor de la transparència, i en un altre nivell les experiència tipus wikileaks. El senyor que filtra els papers de Panamà per un impuls ètic dóna un servei a la societat que després el periodisme processa, verifica i publica.

-Hi ha periodistes a qui sembla molestar-los aquest paper actiu del públic.

-S'ha d'escoltar la gent, però el periodista ha de ser conscient que en una democràcia té una funció social. Si només li dóna a la gent el que vol sentir, llavors es creen onades emocionals, neix la propaganda. Ho hem vist en el brexit: una part de la premsa anglesa ha fet un paper immoral, contribuint a donar informacions falses, a distorsionar la realitat en nom de fer el que la gent volia. S'ha d'escoltar la pròpia comunitat de lectors, però també s'ha de ser independent d'aquesta comunitat.

-Els nous mitjans, ¿trobaran un model econòmic mentre el públic no tingui consciència que la informació val diners, la paguin o no?

-Si estiguéssim en un mercat absolutament lliure, diríem que només els mitjans que siguin útils per a una audiència i aquesta estigui disposada a pagar, sobreviuran. Els que no siguin útils o només ho siguin per als periodistes que els fan, per tenir i administrar poder, només poden sobreviure per dos motius: per les subvencions, sobretot en el cas de Catalunya, o per la seva capacitat de fer xantatge. Els mit-jans que visquin dels seus lectors i de la publicitat, i en l'àmbit digital més dels lectors que de la publicitat, hauran de demostrar la seva utilitat.

-Parlem del moment de la destrucció. En el teu llibre hi ha una gran enyorança dels editors...

-Vaig estar a EL PERIÓDICO en els temps d'Antonio Asensio pare. El missatge que ens donava era: feu un diari que interessi a la gent. Res més. Queden pocs editors així. La irrupció de les televisions privades va acabar amb molts d'ells, econòmicament els va llastar, i els va portar a entrar en una altra mena de negocis. M'agrada parlar del binomi virtuós, aquell temps durant el segle XX en què els editors van guanyar molts diners i van donar un molt bon servei a la societat.

-Els periodistes ens vam despistar mentre passava tot això...

-Hi va haver una derrota col·lectiva, però les responsabilitats no són les mateixes. Hi va haver periodistes que van resistir, altres que es van recloure en la seva especialitat i altres que, en lloc de fer de contrapoder, es van posar al servei del poder convertint les redaccions en petites dictadures sense capacitat de reaccionar.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

-Una certa confusió entre editors, polítics i periodistes que es va jutjar bona en la Transició, ¿no ha resultat perjudicial?

-La lògica era que la democràcia era fràgil i s'hi havia de donar suport. A Catalunya s'hi afegia que l'autonomia era fràgil i també s'havia de recolzar. En aquest context apareix el personatge de Jordi Pujol, que s'identifica totalment amb l'autonomia i amb la Generalitat, que són fràgils i s'han de recolzar. Així va sorgir una aura d'impunitat que va preservar Pujol. Les subvencions han acabat de distorsionar aquesta realitat. TV-3 és una gran televisió i ens hem d'implicar perquè ho continuï sent. Hi ha indicis que pot deixar de ser-ho: falta de pluralitat, l'intent de posar-la al servei d'una determinada causa, són fets preocupants, i li pot passar com ha passat amb altres mitjans públics a Espanya. És l'últim que voldria que passés.