Ashley Graham
La cara b de la 'festa curvy'
¿Per què les talles grans reben un nom específic dins de les firmes de moda? ¿Estan canviant realment els cànons de bellesa? Aquí tenim un passeig pel revers de l'univers 'plus size'.
Prohibit als Estats Units un anunci de TV de talles grans. /
En els últims temps sembla que assistim a una espècie de jubileu de totes les dones que no caben en talles inferiors a la 42 (i que, ¡oh sorpresa!, són la meitat a Espanya). Cada portada de la reina del ram Ashley Graham -i últimament en suma unes quantes: Sports Illustrated al març i Maxim a l'abril- se celebra des de les xarxes socials fins a la premsa generalista amb fastos de plusmarca. Apareixen llibres com #Curvy, de Covadonga D'lom, en què es fa una crida a unir-se a una cosa batejada com #Revolucioncurvy. La premsa s'omple d'articles hamletians que es pregunten si, aquesta vegada per fi, la indústria de la moda i l'entreteniment deixen de fer tuf de fòbia als grassos. I fins i tot la revista Time va portar al febrer en portada una Barbie curvilínia amb el títol: «¿I ara podem parar de parlar del meu cos?».
A vegades una frase concentra un grapat de contradiccions. I sembla que aquesta és una d'elles. ¿Què estava demanant presumptament la nina? ¿Que cessessin els judicis sumarials contra els cossos femenins? ¿O que es deixés de criticar Mattel, ara que, després de 57 anys, ha decidit obrir-se a la diversitat de talles, altures i races?
La mateixa qüestió batega en tot el que envolta el fenomen curvy (sí, tenen raó: la paraula resulta irritant en si mateixa i en el seu concepte, perquè curvy, atenció, és tot el que hi ha més enllà de la talla 40). Que el focus s'estigui posant en un sector que fins abans-d'ahir estava en la penombra ¿és símptoma d'un canvi cultural capitanejat per blogueres, artistes i activistes o simplement un esquer de la indústria per esmenar errors i que deixin d'una vegada per sempre de tocar-li el baix dels pantalons?
El cert és que la talla 44 és la més venuda a Espanya i, segons el Ministeri de Sanitat, el 40% de les dones tenen problemes per trobar peces que s'adaptin a les seves mesures, un surrealisme que alimenta un sector, el de les anomenades talles plus size, que està creixent al 5% a escala europea i que ha trobat el seu star system en una cort de blogueres i models que demanen pas i moltes de les quals ja han llançat les seves pròpies firmes.
¿Eufemismes?
Algunes d'elles, com la bloguera i activista britànica Bethany Rutter, es reapropien amb feresa i gallardia la paraula grassa, terme que segurament les va perseguir pel passadís de l'institut. Al capdavall, diu Rutter, no totes les dones de mides grans tenen la silueta de rellotge de sorra que s'associa a les curvies. I, sobretot, ¿per a què usar eufemismes?
Menys tallant resulta el manual de Covadonga D'lom, una auca d'una dona que repeteix sense parar que és feliç i se sent bella mentre converteix el seu dia a dia en un malson antifeminista ple de pomes, gimnasos, sostenidors reductors, faixes i frases del tipus: «El que més t'estilitza és el teu somriure» o «ànim, noies, que els cavallers les prefereixen amb corbes».
Més enllà de l'anècdota, a les passarel·les tampoc es preveuen grans canvis. En una entrevista a la revista Paper, l'estrella del gremi Nadia Aboulhosn admetia com n'és de «frustrant» que t'assenyalin com a curvy i que ja no puguis treballar amb grans marques. «El més emocionant vindrà quan es deixin de considerar els cossos que se surten del cànon com una cosa excepcional i comencin a ser vistos amb normalitat», assegurava. La realitat li dóna la raó amb tossuderia. ¿Recorden que les cadenes NBC i ABC van censurar per «obscè» un anunci de Lane Bryant en què Ashley Graham i altres models apareixien en roba interior en actituds que no apel·laven al desig masculí -com donar el pit- quan mai van dir res de semblant de la desfilada de llenceria de Victoria's Secret?
L'artista visual Yolanda Domínguez, que fa anys que assenyala els tics perversos de la moda, critica que, ja d'entrada, el terme curvy qualifiqui d'excepcional una cosa natural. «No em sembla una solució integradora, que seria la d'incloure un altre tipus de cossos en els catàlegs i talles en les botigues sense especificar que es tracta d'una talla especial i convivint amb la diversitat». Per Domínguez, iniciatives com la de Mango -que dedica la seva línia i botigues específiques Violeta a les talles que van de la 40 a la 54- llancen un missatge enverinat: «'Tu no pots entrar a la meva botiga perquè no faig roba per a tu, però com que no vull perdre la possibilitat de vendre't alguna cosa n'obro una altra amb un nom diferent'».
És cert que, tal com apunta l'artista, «les coses estan canviant des que les dones s'autorepresenten», però també que la batalla pinta llarga. Al capdavall, la indústria de la moda i la bellesa fa dècades que explota la inseguretat femenina apuntalant com a ideal de bellesa una cosa a la qual una només es pot acostar consumint (moltes) cremes, dietes, operacions i tendències.
