Beyoncé Knowles: Pantera i negra

Obrin pas que aquí arriba Beyoncé. La cap del pop, la reina absolutista de la indústria discogràfica, la més milmilionària de les dives, acaba d'entrar en una nova lliga, la de la teoria política, des que diumenge passat va aparèixer en l'intermedi de la Super Bowl i, davant 100 milions d'espectadors, va convertir la seva actuació en un artefacte pop d'implacable i rabiós orgull negre.

Tot al xou evocava els Panteres Negres, dels quals, ara, per cert, se celebren els 50 anys del naixement. El mateix cuir negre. Les mateixes boines. Els mateixos punys alçats que ja van alçar Tommie Smith i John Carlos el 1968 als Jocs Olímpics de Mèxic. Com que, més que un gest, el xou era un cop de puny, les ballarines que l'acompanyaven van delinear una X en al·lusió a Malcolm X, i van mostrar un cartell en què es demanava «Justícia per a Mario Woods», el jove negre de 26 anys que al desembre va caure desplomat amb 20 bales al cos mentre intentava fugir dels agents a penes armat amb un ganivet. No cal dir que cap dels policies s'enfronta a càrrecs criminals.

La cançó que va interpretar, Formation, el videoclip de la qual s'havia estrenat per sorpresa el dia abans, ha sigut saludada per la lliga Yvy de la premsa amb un festí d'articles que viviseccionen la seva reivindicació de la diversitat i la força de les dones negres -sovint silenciades també en la seva pròpia comunitat-, i el seu rugit contra la pobresa i la violència policial que pateixen els afroamericans. «Hi ha en ella una lletania de la negritud, del que ens agrada, de la nostra diversitat i les nostres interseccions de classe, gènere i sexualitat, una voluntat d'arrencar la narrativa americana negra dels marges i portar-la fins a la centralitat», celebrava a The Guardian l'escriptora Syreeta McFadden,al mateix temps que afegia que Beyoncé mostra que «la revolució pot ser bonica», i que la protesta i la celebració no són contradictòries «quan imaginem un futur negre que no estigui ple de dolor i mort».

En una altra cantant, potser aquest vídeo-manifest amb imatges del Katrina i un nen que balla davant els antidistubis davant un grafit que escup «stop shooting us» hauria rebut estossecs nerviosos. Però la credibilitat de Beyoncé és totèmica dins i fora de la música. «És com si vingués cap a nosaltres, abaixés els vidres tintats del seu cotxe i ens fes saber -ara més que mai- que encara té els peus sobre la terra, que està atenta al que passa al món i que encara és aquella noia del barri -deia Jenna Worthan, de The New York Times-. Crec que vol fer-nos saber que, encara que sigui en un acte com la Super Bowl, té opinions i no li fa por compartir-les a escala nacional o mundial».

No és la primera vegada que la cantant surt d'aquest univers de luxe, posturetes i autisme social que és el pop. Amb el seu marit, ha pagat fiances de joves arrestats en els disturbis racials de Baltimore i Ferguson, i ha realitzat donacions milionàries a grups activistes com Black Lives Matter. El 2013, va samplejar en la cançó Flawless frases de l'escriptora feminista Chimamanda Ngozi Adichie, fet que va desencadenar un debat a escala galàctica a propòsit del feminisme capitalista i negre que sembla unir emancipació amb factures milionàries i que ja en la cançó Independent women de Destiny Child resumia així:«Em compro els meus propis diamants i em compro els meus propis anells».

A diferència del seu marit, que va néixer en el gueto novaiorquès de Marcy Houses i va traficar amb el crac («sé fer un pressupost perquè vaig ser traficant de drogues», ha dit), Beyoncé va créixer en un barri de classe mitjana de Houston. Filla d'una perruquera i d'un empleat de la indústria discogràfica, es va passar la infantesa encadenant concursos de cant i ball. Als 16 anys ja cantava a Destiny Child, que tenia com a mànager el seu pare, del qual la llegenda explica que les posava a resar abans de sortir a l'escenari.

La cantant anava inventariant dòlars i Grammy quan el 2002 va començar a sortir amb el seu actual marit, Jay-Z, camell reinventat en raper i després en magnat sideral que s'apunta el gol d'haver tret Beyoncé, en solitari des del 2003, de les balades ensucrades. «Ella era una bona noia fins que em va conèixer -afirma-. Ara és una gangsta».

Pares d'una nena

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Els artistes, hermètics amb la premsa, es van casar en secret a París el 2008 i, quatre anys més tard, van tenir la seva filla, Ivy. Puntualment, es van filtrant detalls que donen una idea de l'abast del seu incontestable poder. Per a un dia del pare, Beyoncé va regalar al seu marit un jet privat valorat en 40 milions d'euros. I ell li va contestar amb una bossa Hermes de 350.000.

El patrimoni de la parella, íntims dels Obama i del milionari rus Mikhaïl Prokhorov, ronda els mil milions de dòlars i tenen una diversificada cartera d'inversions. Per a la Superbowl, Beyoncé va llogar una mansió que li va costar 10.000 dòlars, a joc amb les 10.000 roses que, diuen, li va regalar el seu marit. Així, consolidada en aquest gran tron de poder i prestigi, no costa imaginar-la escoltant els verins que ha desencadenat el seu xou: l'exalcalde republicà de Nova York Rudolph Giuliani ha titllat d'«escandalós» que utilitzés la Super Bowl per «atacar la policia» i dimarts hi ha convocada una concentració a Nova York contra la cantant per «glorificar», diuen, els Panteres Negres. Deu a un que a Queen Bee no se li ha mogut ni un ris.