Madonna: La diva definitiva

Se succeeixen les noves figures. Els intents de reemplaçament. I, malgrat tot, cap pot amb les seves vendes acumulades o el seu llegat. Madonna va liderar el joc del pop modern en un moment en què era més fàcil controlar els mitjans i no existien les distraccions de la xarxa. Ho tenia tot per aconseguir-ho: imatge, polèmiques, grans temes que seduïen tots els públics. No es va deixar domar. Era ella la que movia els fils del seu personatge, en una sagaç barreja de recerca genuïna i bon instint per al màrqueting. Explotava i explorava la seva pròpia sexualitat amb una autoritat que la va convertir en icona feminista sagrada.

Diuen que, al començament, es passejava pel Lower East Side de Nova York assegurant que algun dia seria més famosa que el mateix Jesús. Potser no ha aconseguit del tot aquell repte però s'hi ha acostat molt. I pràcticament en temps rècord. El seu primer disc, Madonna, del 1983, ja estava ple d'èxits com Holiday, Borderline i Lucky star. Quan aquest últim escalava per les llistes, va passar al cine amb Buscant la Susan desesperadament.

Narcisista consumada, no en tenia prou de ser la reina de les discoteques, sinó que també volia acaparar mirades des de les butaques. I cada nou disc es va convertir en un projecte dens, un paquet complet en què s'unirien pop, moda, controvèrsia… ¿Què és més memorable d'un disc com Like a virgin? ¿La cançó que li dóna títol? ¿El look de núvia punk que lluïa a la icònica portada? Res en concret, tot en definitiva.

Reinvencions

Cada nou àlbum portava Madonna a una completa reinvenció que, després, tenia efectes sobre l'estètica i les tendències de l'època. Per al vídeo de Papa don't preach, segon single de True blue, va estrenar un emblemàtic look de noi dolent, mentre que per a la gira Blond ambition va lluir alguns dels més icònics dissenys mai creats per Jean-Paul Gaultier, incloent-hi aquell sostenidor de con.

Quan es va treure la roba per al llibre Sex es va trobar amb el rebuig generalitzat, però el disc que l'acompanyava, Erotica, va colar més de dos milions d'exemplars. Ja prop dels 50, a mitjans de la dècada passada, encara sorprenia: el seu look de l'època Confessions on a dancefloor incloïa leotards púrpura i tall de cabells a l'estil Farrah Fawcett.

Confessions on a dancefloor deu ser, en realitat, l'últim gran disc publicat per Madonna. Quan ens visiti, la setmana que ve, ho farà per presentar Rebel heart, un disc que no ha fet, ni de lluny, el soroll que abans s'esperava d'una obra seva; i que si ha fet soroll n'ha fet per motius negatius, com el look de torera de Madonna (molt anacrònic) al vídeo de Living for life.

¿Què li passa a la diva? Per algun motiu, des de fa uns 10 anys no només no crea modes, sinó que hi arriba tard. Va llançar un disc amb produccions de Timbaland (Hard candy, el 2008) quan aquest ja no estava al capdamunt del seu joc. I es va passar a l'EDM, el 2012, amb MDNA, només perquè tocava.

L'oblidable Rebel heart reuneix un munt de productors en voga (de l'ubic Diplo fins a Avicii) per crear una experiència poc coherent, en la qual Madonna sembla només una convidada. La que abans dictava les normes, ara les acata. Del repertori se'n pot salvar, potser, Bitch I'm Madonna, un egotrip en tota regla que podria musicar una imaginària sèrie de bojos dibuixos animats protagonitzada per ella mateixa.

I, bé, també algunes balades i mitjos temps, com Joan of Arc, Body shop i el contingut tema que dóna títol a l'àlbum. Madonna pot ser excel·lent quan es posa baladística. I és una cosa a la qual no

dedica gaire atenció, almenys en l'última època. El 1995 va publicar un recopilatori de temes lents, Something to remember, en què hauria de basar-se per a la seva carrera futura.

Males decisions

¿O potser no? Perquè aquí arribem a un terreny de debat. ¿El descens en rellevància de Madonna, és una qüestió de repertori i males decisions estètiques, o es deu al peterpanisme? ¿I només tenen dret a ser Peter Pans els homes?

Notícies relacionades

Quatre visites, quatre Madonnes

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Ningú ha demanat als Rolling Stones, unes quantes dècades per damunt d'ella, que només facin concerts de temes lents amb orquestra filharmònica. (I Madonna encara és una experta professional al damunt de l'escenari, com va demostrar a l'aixecar-se i continuar actuant després d'una tremebunda caiguda en els últims premis Brit).

Les balades li van bé, però ella està en el seu ple dret a voler seguir mirant cap a la pista. I el més probable és que en els seus concerts de la setmana que ve, el 80% del públic acabi al final amb més dolors musculars que no pas ella, rendit a l'evidència eterna: de Madonna només n'hi ha una.