Després d’una setmana, tot continua obert

La tendència a una creixent polarització entre les forces polítiques encapçalades per Salvador Illa i Carles Puigdemont, confirmada per l’enquesta tracking que publica avui EL PERIÓDICO, no resol la incògnita sobre els pactes que permetin formar govern després del 12 de maig. Després d’una setmana de campanya electoral, es manté la incertesa que ja existia quan el president Pere Aragonès va firmar la convocatòria electoral el 18 de març. Malgrat l’impacte que ha tingut i que té en la campanya la decisió de Puigdemont d’encapçalar la candidatura de Junts per Catalunya i acudir al debat d’investidura, i la de Pedro Sánchez de fer veure que potser dimitia per acabar anunciant la seva permanència en el càrrec, les dificultats per formar govern persisteixen. Potser fins i tot s’han agreujat com a conseqüència de les dificultats que té Esquerra Republicana per resistir el creixent protagonisme de socialistes i antics convergents.

La tensió que ha experimentat la campanya aquests dies és l’expressió del doble repte al qual ha de fer front el partit que ara governa la Generalitat, en el camp independentista i en el de l’esquerra. Les intervencions dels principals candidats permeten percebre la preocupació pel traspàs de vots que la polarització política està provocant. Des d’ERC cap a Junts i des de Ciutadans i els Comuns cap al PSC. Un fenomen que queda reflectit en el tracking d’EL PERIÓDICO, en termes d’escassa fidelitat del vot dels republicans i dels seguidors de Jéssica Albiach. Els excepcionals resultats que podria obtenir el PSC són el resultat del desplaçament de vots.

D’acord amb el nostre tracking, tot és possible, segons s’opti per la franja inferior o per la superior de les estimacions en escons. Hi pot haver majoria independentista, o pot ser que no n’hi hagi. Fins i tot podria passar una cosa més subtil, com seria que la majoria independentista només existís si se sumessin els vots d’Aliança Catalana, el partit separatista i xenòfob liderat per l’alcaldessa de Ripoll. Pot també existir una majoria dels partits d’esquerra que van governar Catalunya de finals del 2003 fins a finals del 2010. Com que la política catalana està subjecta a un doble eix, nacional i social, l’aritmètica permet múltiples combinacions. No obstant, de l’aritmètica als acords per formar govern hi ha una bona tirada. Per l’impacte polític i emocional que suposa encara el procés, i per la interrelació entre la formació de govern a Catalunya i la continuïtat, o no, del suport independentista al Govern de Pedro Sánchez.

L’existència de molts indecisos en l’equador de la campanya té a veure, probablement, amb aquesta complexitat. Tot el que ha passat després de les últimes eleccions legislatives indica que la política d’aliances dels partits, abans de votar, sol ser molt diferent de la que és realment després que es coneguin els resultats. Certament, és lamentable que així sigui, com també ho és que la demonització emocional de l’adversari es faci en detriment d’una presentació més concreta i en positiu de les propostes destinades a resoldre els desafiaments de Catalunya, que no són precisament pocs. Només ens queda esperar que la segona setmana de campanya aporti llum sobre aquestes dues qüestions.