Judith Juanhuix, la transició cap a la llibertat d’una candidata

La paraula ‘normalitat’ és un instrument inconscient de control social. Determinar el cànon del normal situa, immediatament, qui no s’ajusta a aquests paràmetres en una situació de violència social. Que un partit polític, en aquest cas ERC, presenti una doctora en física i investigadora al Sincrotró ALBA no és normal. És a dir, no és habitual. I és menys normal que no se la destaqui per això, pel que ha fet, sinó pel que és: una dona trans. I és que encara subjau en part de la societat la creença, auspiciada últimament per l’extrema dreta i una part del feminisme, el transexcloent, que la transsexualitat no és normal. De fet, l’adjectiu trans és una mostra d’això.

Judith Juanhuix (cognom d’origen occità),que concorre en les llistes republicanes (número 11 per la de Barcelona), és la física en qüestió. I és la que s’ha imposat recordar que aquestes dones «sempre han existit. «Les dones com jo hem existit sempre. Som tan velles com la llegenda més ancestral de les teves arrels, amagades en el Tabú des que el mascle es va fer home i la dona resistència», medita en el seu llibre ‘Una mujer’ (Egales&Dos Bigotes i, en català, ‘Una dona’, Ara Llibres) on el terreny personal i el social es van entrellaçant de manera que la lluita d’ella és la d’un temps i una època.

Juanhuix forma part d’una generació que va créixer entre les plantofades lèxiques de termes com ‘maricon’ i ‘marimacho’ i amb celebrats acudits d’ennassats en ‘prime time’. El llenguatge mai va ser neutre. Tampoc ara: només tenen una ‘identitat de gènere’ les persones trans i només ‘surten de l’armari’ les homosexuals o bisexuals. Perquè l’acotació del que és normal i la marca de l’adjectiu del que no ho és, obre la veda per a l’atac de la majoria contra la minoria. Del fort contra el feble.

Notícies relacionades

Catalunya vol incorporar 200.000 migrants al mercat laboral amb el nou reglament d’estrangeria

Mas es querella contra Fernández Díaz i Cospedal i els acusa d’organització criminal i malversació

Juanhuix desitja que el seu pas a la política per posar sobre la taula la qüestió ‘trans’ sigui temporal. Ocuparà un espai ara vedat, potser una llista, potser un escó (difícil en aquesta convocatòria), i assegura que se n’anirà. Diu pretendre ser «una gota» que, al costat de moltes d’altres, cali en la societat per fer «social el personal i adjectivar la ‘normalitat’. «i la meva mirada et canvia: si em dic trans, t’anomeno ‘cis’. La nostra empremta en el món et defineix així, com la seva negritud defineix la meva blanquitud», escriu. Sí, ‘cis’, així Juanhuix i tot el ‘trans’ adjectiven els homes i dones que, fins ara, ni tan sols s’imaginaven amb un qualificatiu. Perquè eren ‘normals. Perquè les nenes tenen vulva i els nens, penis, que proclamava l’autobús trànsfob, d’una entitat de nom oblidable, fins que va ser expulsat de les carreteres catalanes per la Generalitat. No, aquests nens i nenes no són ‘normals’, són cis.

Mare de dos fills, dels quals manté la custòdia, explica de manera quirúrgica la seva visió del món. Defineix la seva etapa vital de reconeixement i condicionament de la seva vida a la feminitat com de «transició cap a la llibertat». «Em recepten gènere, crido llibertat», proclama. De vegades amb cruesa («soc travelo», diu en una pàgina del llibre, utilitzant, com en el jujitsu, la força de l’atac dels intolerants contra ells mateixos) però també sense aquesta marca d’aigua que comparteixen tots els perdedors, el victimisme. Perquè el relat que traça Juanhuix és de guanyadora: «s’ha parlat molt de les misèries de les persones trans. I sí, existeix. Però no saps quanta glòria hi ha en les nostres vides. Poques persones són més lliures que jo».