«Els metges hem de salvar les víctimes de violència de gènere molt abans que arribin apunyalades»

El maltractament masclista és un problema de salut pública que requereix implicació sanitària: «La violència de gènere mata, i mata des del primer moment. Els metges hem de salvar aquesta vida detectant la violència en fases primerenques, no hi ha cap diferència amb un infart o un atropellament. La nostra responsabilitat com a professionals és detectar a temps aquestes situacions de violència, molt abans que les víctimes arribin apunyalades, amb una pallissa o els hagin trencat un òrgan vital», explica la metge d’urgències Iria Miguens a ‘El Periódico de España’.

Les víctimes de violència de gènere acudeixen més a urgències i al metge que la població general a causa de l’impacte que el maltractament té en la seva salut. Els professionals sanitaris poden exercir un paper clau en la detecció d’aquesta violència i oferir a la dona ajuda per sortir-ne.

«Ningú es plantejaria no tractar un pacient amb colesterol alt, perquè al cap d’uns mesos pot tenir un infart, ¿per què no ens posem les piles per prevenir la violència de gènere abans que sigui tard? Igual que mesurem les constants vitals, hem de saber detectar aquest problema abans que es cronifiqui i sigui mortal. Les nostres dones s’estan morint perquè no podem detectar-lo», destaca aquesta urgenciòloga d’un gran hospital de Madrid, responsable de la Secretaria de Dones de la Societat Espanyola de Medicina d’Urgències i Emergències.

Les víctimes necessiten anar més al metge

El maltractament masclista té un impacte molt clar en la salut de les dones. Segons la Macroenquesta de Violència contra la Dona 2019, el 46% de les dones maltractades per les parelles o exparelles han patit lesions i el 70,1%, conseqüències psicològiques com ansietat i depressió. Quatre de cada deu víctimes qualifica el seu estat de salut com a regular, dolent o molt dolent.

Aquestes conseqüències es tradueixen en la necessitat d’anar més als serveis sanitaris que la resta. La Macroenquesta va preguntar a les dones si havien hagut de visitar el metge en els últims 12 mesos i va trobar que el 36,6% de les que pateixen maltractament de parelles o exparelles havien anat a urgències (davant el 25,8% de les dones que no en pateixen), el 13,4% havia requerit ingrés hospitalari (davant el 8,7% general) i el 74,8% havia anat al centre de salut (davant el 68,9%).

La primera mà allargada per sortir de la violència

«Els serveis sanitaris són fonamentals perquè quan les víctimes venen és perquè alguna cosa ha passat, perquè estan en un moment de vulnerabilitat. Ja sigui per ansietat, per depressió, perquè les han pegat, elles han decidit venir a un recurs sanitari. I han vingut malgrat la por, això és un avenç, i la nostra actuació és clau perquè tinguin confiança que el sistema sanitari les ajudarà», defensa Miguens.

La doctora explicita que poden trobar-se amb diferents situacions en urgències: víctimes que arriben amb una agressió que permet identificar la violència i d’altres que hi acudeixen amb símptomes més vagues i menys identificables, dones que expliquen que pateixen maltractament i d’altres que no ho reconeixen. La majoria no vol denunciar l’agressor, tot i que en tots els casos l’hospital activa un protocol perquè la dona rebi una primera ajuda social per sortir del maltractament: «Pel procés del maltractament estan sotmeses, anul·lades i no tenen ni tan sols forces per reconèixer la violència».

En consulta, els metges han d’atendre el motiu de la urgència i prioritzar la seguretat de la dona, així com avaluar el risc a què està exposada, per alertar la policia i les autoritats judicials en cas que pensin que és imminent i extrem.

La por forma part de la malaltia

«Després del diagnòstic, hem d’informar la pacient. Venen molt espantades, és un moment molt vulnerable en què han de plantejar-se si denuncien o no, si fan el primer pas per sortir del maltractament. És molt important que li expliquem amb realisme, sense ser paternalistes però amb molta empatia, la situació en què es troba, els riscos que afronta i els recursos que li podem oferir, tant sanitaris com socials. Cal fer-la partícip i donar-li autonomia i autoritat: Ella mana en la seva vida, té el dret de salvar-se».

Als hospitals hi ha equips de treballadors socials que orienten les dones sobre les ajudes que poden rebre: in situ se’ls ofereixen alternatives vitals com allotjaments segurs per a ella i els seus fills, atenció psicològica, assessorament jurídic, etcètera.

Si les dones han patit una agressió, els professionals estan obligats a omplir un informe de lesions en què indicaran que es tracta d’un cas de violència masclista, si la víctima ho confirma, o que hi ha indicis que pugui ser-ho, si no ho explica. La pacient és informada en tot moment.

Aquest informe de lesions s’envia a la comissaria i al jutjat, però «com que n’hi ha tantíssims, acaba guardat en un bagul si la víctima no denuncia», reconeix la Pilar, treballadora social de l’Hospital Gregorio Marañón. En el cas que vulgui denunciar els fets, també se sol·licita a la policia que vagi al centre sanitari.

És freqüent que els sanitaris d’urgències rebin la mateixa pacient diverses vegades: «Veiem la mateixa dona en diverses ocasions, agredida per la mateixa parella o per diferents parelles», apunta la treballadora social.

«La por cal contemplar-la com a part de la malaltia. Els metges som els primers que entrarem en contacte amb la seva realitat. Hem de fer una tasca molt més profunda amb elles i, en el moment en què detectem la violència, activar totes les alarmes amb l’objectiu d’integrar la dona en un procés en què sigui capaç de reconèixer-se com a víctima i sortir d’aquest cicle de la violència», defensa Miguens.

Al marge de les agressions greus, que permeten una detecció més ràpida de la violència, en la majoria dels casos les víctimes recorren al metge amb símptomes menys clars, signes indirectes que poden fer sospitar de l’existència del maltractament: ansietat, insomni, traumatismes lleus, lumbàlgia...

Ho explica un metge de família del sud de Madrid, l’Álvaro –nom fictici per desig exprés de l’entrevistat– : «Consulten per moltes qüestions que són molt vagues, com cefalees, marejos, dolors osteomusculars mal definits, pèrdues de memòria o apatia. Normalment no s’atreveixen a verbalitzar la violència, per això és molt important transmetre-li que estarem sempre aquí per ajudar-la, establir una sòlida confiança amb la pacient».

«No estem preparats per afrontar-ho»

El treball per torns de les urgències és un problema per portar un control d’aquestes visites recurrents, reconeix la doctora. «Se’n van amb judicis clínics d’alta, amb ansietat com a diagnòstic. Estem tot el dia amb pressa, anem al que és urgent i com una ansietat es tracta... Però potser és moment de preguntar-los per què tenen ansietat, per què tenen insomni, per què traumatismes menors. Si no m’assec, si no li pregunto plantejant-me la violència de gènere com una patologia més, com valoraré si n’és víctima, em quedo només amb el traumatisme. No estem preparats per afrontar-ho», lamenta Miguens.

«Podem donar d’alta l’insomni, la lumbàlgia, la fractura, quan el que hi ha darrere és violència de gènere i si no estem formats i conscienciats, se’ns escaparan. Elles per si mateixes no poden fer el pas de denunciar, però el nostre treball comença per detectar-ho i dir-los que les ajudarem», continua. Igual que s’ofereix formació en reanimació cardiopulmonar, l’haurien de rebre en violència de gènere.

Un altre problema és que en gran part d’ocasions l’agressor les acompanya al centre sanitari.

«Cal prestar atenció, tenir els ulls molt oberts i preguntar per què aquesta dona ve tantes vegades al servei d’urgències, amb motius de consulta vagues, per què està tan nerviosa en l’exploració. Ells insisteixen molt a acompanyar-les i a explicar què els passa, a elles les veus molt incapaces, notes alguna cosa, tu saps que en aquest domicili està passant alguna cosa», precisa la urgenciòloga.

En aquest sentit, l’Álvaro, el metge de família, coincideix que un dels senyals que fan saltar les alarmes en consulta és la presència sistemàtica d’un marit o nòvio molt controlador que fa comentaris despectius cap a la dona, no la deixa ni tan sols explicar per què va al metge i la menysté.

Quan tant l’agressor com la víctima són pacients seus, ell els cita un mateix dia i a ell l’envia a fer-se algun tipus de prova, com un electrocardiograma, i aprofita aquell moment per parlar amb ella.

«¿Com et tracta? He vist que no et deixa parlar. ¿Prefereixes venir tu sola? ¿Tens amics, surts de casa, et sents alliberada quan pots sortir de casa?», són algunes de les preguntes que li fa a la dona per detectar una possible situació de violència.

Una porta sempre oberta

És important conèixer com de greu és la situació, de fet en diverses ocasions ha hagut de trucar a la policia pel risc a què estava exposada la víctima. Si el risc no és imminent, destaca, és crucial ser una figura de confiança perquè la dona pugui acudir-hi: «Vull que sàpiga que estarem sempre aquí per ajudar-la, que aquesta porta sempre estarà oberta per a elles». Quan una de les seves pacients està en aquesta situació, les cita de forma periòdica per a revisions amb l’objectiu de saber com es troben.

«Cal estar atents, el nostre treball és sospitar-ho i ser-hi. Hi ha dones que tarden a adonar-se’n, a explicar-lo, i mirem de fer que ho vegin», matisa.

L’Álvaro també posa èmfasi que no es pot ser paternalista amb les dones, sinó que s’ha de respectar la seva autonomia i servir-los de guia: «Intentaré ajudar que la dona maltractada prengui una decisió per si mateixa, que sigui ella la que prengui la decisió», tant de denunciar com de buscar recursos socials per sortir de la violència. El seu centre de salut compta amb una treballadora social que pot informar les víctimes dels recursos que tenen a la seva disposició.

La Pilar, la treballadora social del Gregorio Marañón, explica que una vegada ha rebut el diagnòstic mèdic, s’avalua la situació social de la víctima: «Li preguntem què ha passat, si ha succeït en altres ocasions, qui ha sigut. Valorem la seva situació social, si treballa, si té fills, si té una xarxa de recolzament de familiars i amics o no, per saber a quins serveis derivar-la».

«Sens dubte la sanitat pot contribuir a ajudar aquestes víctimes, crec que la sanitat és la que més pot contribuir-hi», conclou.

Una eina de detecció comuna per a les comunitats autònomes

En el marc del Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra la Dona, Govern i comunitats autònomes han aprovat en el Consell Interterritorial de Salut la implantació progressiva a tot l’Estat d’un «instrument» comú «estandarditzat» per a la detecció primerenca de la violència de gènere en els serveis d’atenció primària del sistema sanitari.

Aquest instrument vol aconseguir que els metges utilitzin l’entrevista clínica com a eina diagnòstica per detectar possibles casos de violència masclista, informa a ‘El Periódico d’Espanya’ el Ministeri de Sanitat. Inclou diversos qüestionaris d’identificació i detecció del maltractament, així com una eina de valoració del risc d’homicidi o suïcidi com a conseqüència d’aquestes situacions de violència.

El Consell Interterritorial també ha consensuat la posada en marxa d’un pla de formació específica dels professionals sanitaris per a la detecció precoç, la promoció d’una escolta activa, la gestió d’indicadors de sospita, l’avaluació del risc i el desenvolupament d’habilitats per a l’entrevista que portin a terme els professionals sanitaris involucrats en l’atenció integral i recuperació de les víctimes.

Hi haurà tres cursos per a equips d’Atenció Primària, de Salut Mental i d’Atenció a l’Embaràs, el Part i el Puerperi.

Notícies relacionades

La querella del nòvio d’Ayuso s’admetrà

Feijóo utilitzarà la campanya del 12M per llançar Montserrat a les europees

L’instrument comú de detecció i la formació dels professionals són mesures que formen part del Catàleg de Mesures Urgents del Pla de Millora i Modernització contra la Violència de Gènere impulsat per l’Executiu per millorar la resposta a les víctimes de violències masclistes.

Finalment, Sanitat ha avançat que el protocol comú d’actuació sanitària davant la violència sexual del Sistema Nacional de Salut estarà a punt en el primer semestre del 2022.