El sanchisme contra Sánchez

Si les aparences no enganyen, Pedro Sánchez podria ser investit president del Govern de la XIII legislatura no sense grans dificultats i amb uns socis inestables. Aquesta no era la perspectiva que feia anar el secretari general del PSOE, a qui sembla perseguir el sanchisme –com a expressió de precarietat política i de resistència tàctica per aconseguir-lo i retenir-lo– llaurat a partir de la seva destitució com a líder del socialisme espanyol en el recordat comitè federal del seu partit l’octubre del 2016.

L’aparell del PSOE, després de dues derrotes a les generals del 2015 (90 escons) i a les del 2016 (85 diputats), va exigir a Sánchez l’abstenció a la investidura de Mariano Rajoy (137 escons) per evitar unes terceres, a la qual cosa el madrileny es va negar (“no és no”) proposant una alternativa amb els independentistes i els nacionalistes que es va rebutjar contundentment. La nomenclatura socialista va tombar Sánchez, aquest va renunciar a l’acta de diputat l’octubre mateix i es va posar en marxa per guanyar unes altres primàries a la secretaria general, davant la candidata oficial, Susana Díaz, i ho va aconseguir el maig del 2017.

En essència, el sanchisme és l’heterodòxia del socialisme tradicional al PSOE i va culminar amb la victòria de la moció de censura a Rajoy, la primera que prospera en democràcia (1 de juny del 2018), amb la formació posterior d’un Govern “bonic” –i clarament preelectoral– que va estendre la seva gestió de l’estiu passat a la primavera abrilenca de l’actual i unes eleccions generals el 28-A que el PSOE de Sánchez li va guanyar àmpliament al PP (123 escons davant 66), però sense sumar majoria amb un Unides Podem (42 diputats) cansat, mentre emergien fins a 32 representants de les forces independentistes catalanes i nacionalistes basques (moderades i radicals).

Les tres dretes –elPP, Ciutadans i Vox– es van quedar curtes amb 147 escons, però sense cap intenció de col·laborar amb el grup majoritari, mentre que els canaris (2 escons), els navarresos (2 diputats), el representant càntabre i el valencià, augmentaven el seu caràcter estratègic.

Tacticisme permanent

El propòsit de Sánchez consistia, pel que sembla, a deixar el sanchisme –sinònim de funambulisme polític, de risc constant i de tacticisme permanent– per tornar als models més tradicionals i estables en la conformació de la que serà –seria en el pitjor dels casos– la seva primera legislatura. Però ni les actituds dels uns i els altres ni els números propis i aliens quadren.

En la història delsanchismehi ha, com una fita, la negativa de Podem a votar la seva investidura el 2016, després de l’acord amb Ciutadans. Des d’aleshores, les relacions d’un Iglesias prepotent i d’un Sánchez recelós no han millorat. Ara el líder morat vol una coalició i el socialista li ofereix una cooperació, una coalició tova, sense ministeris per a Unides Podem, però sí amb càrrecs de segon nivell. L’operació està encallada però sense els escons d’Iglesias (42) no hi ha investidura possible.

L’operació del socialisme navarrès que, previsiblement, aconseguirà el Govern de la comunitat foral comptant amb l’abstenció d’EH Bildu i la conjunció de forces a les Canàries, que exclouCoalició Canària, resten quatre escons a Sánchez per a la seva possible investidura i, sobretot, collen Ciutadans en el “no és no” al sanchisme, provant de demostrar que es tracta d’un moviment socialista que no s’identifica amb el PSOE, com ho acreditaria, segons les tesis del partit d’Albert Rivera, el fet que els taronges han pactat caòticament amb el castellanomanxec Emiliano García Page, repartint-se les alcaldies d’Albacete i Ciudad Real.

Fora d’això, les dretes addueixen –i el discurs té lògica– que Sánchez no estaria en condicions de retreure pactes amb Vox si el PSOE els tanca, explícitament o implícitament, amb Bildu i, eventualment, amb ERC, que serà el que hagi de ser perquè –en cas que Iglesias s’avingui a una entesa– Sánchez renovi la presidència del Govern.

President ungit

Les dretes –Cs i el PP– denuncien que Sánchez pretén ser “ungit”, i no “investit”, perquè no hauria fet cap oferta que permetés una negociació digna d’aquest nom. Des de Ferraz i la Moncloa es replica que tant Pablo Casado –relaxadament–, com Rivera –més tens– van negar-li a Sánchez, de sortida, qualsevol possibilitat de col·laborar amb la seva investidura, sense deixar marge perquè el president en funcions estudiés cap tipus d’oferta. És difícil que l’hagués formulat perquè interactuar amb les dretes per aconseguir la presidència era guanyar-se el tancament enemic dels morats i l’allunyament total del PNB –ara el seu soci més sòlid– i una certa quietud parlamentària dels republicans catalans.

Notícies relacionades

Catalunya, capital: Girona

El «cop d'Estat» com a contrarelat

Així, la síndrome del sanchisme torna i es planteja, en un escenari diferent però amb característiques semblants, com al comitè federal de l’octubre del 2016. El que ens aboca a una legislatura difícil, complicada i, al cap i a la fi, curta, o a unes noves eleccions. Perquè, ¿com aconseguiria Sánchez acontentar Unides Podem sense una coalició i institucionalitzar ERC amb una sentència pròxima i previsiblement condemnatòria del Suprem contra els dirigents polítics i socials del procés sobiranista?

I més encara, ¿com seria possible aquesta estabilitat amb un EH Bildu que vol una política penitenciària radicalment diferent mentre Josu Ternera protagonitzarà un judici històric, l’últim a un dirigent d’ETA? I en fi, ¿com es comportarà l’independentisme quan Carles Puigdemont sigui extradit a Espanya? Massa preguntes i poques respostes.