El «cop d'Estat» com a contrarelat

La ronda de consultes del cap d’Estat amb els representants dels grups amb representació parlamentària s’ha celebrat en el parèntesi temporal que hi ha entre l’informe oral dels quatre fiscals en el judici contra 12 dirigents del procés sobiranista (dimarts passat) i el que emetran aquesta setmana (dimarts i dimecres) els lletrats defensors. Un ritual de recepció a la Zarzuela diferent dels anteriors ha evitat exposicions mediàtiques lesives per a Felip VI (costava distingir els grocs abundants de Laura Borràs) i possibilitat que les compareixences dels polítics que han traslladat al Rei el seu criteri sobre la investidura del president del Govern diluïssin la densitat ambiental que es respirava a Madrid hores després que Javier Zaragoza, Jaime Moreno, Consuelo Madrigal i Fidel Cadena qualifiquessin els fets del 6, 7 i 20 de setembre i 1 d’octubre del 2017, esdevinguts a Catalunya, com un “cop d’Estat”.

L’expressió –“cop d’Estat”– no apareix en les conclusions elevades a definitives per la fiscalia. En cap apartat dels 130 folis del document s’escriuen aquestes tres paraules que van ser les que van obrir les edicions de tots els diaris i informatius de dimarts i dimecres passat. El ministeri públic va normalitzar davant el Suprem una descripció no juridicopenal de la declaració unilateral d’independència del 27 d’octubre del 2017, precedida de circumstàncies que per a la fiscalia van suposar una rebel·lió i per a l’Advocacia de l’Estat, una sedició. En les dues versions, determinats comportaments individuals van ser delictius, però per als fiscals van cursar amb la promoció d’un alçament violent, mentre que per a l’advocada de l’Estat, la violència no va ser “estructural” i es va constituir en un atemptat a l’ordre públic.

Expressions que calen

Els fiscals que durant quatre hores van exposar la naturalesa delictiva de les conductes dels processats van aspirar –i, segurament, van aconseguir– a superar una actuació professional millorable durant la vista oral. Els seus informes van constituir un relat que l’Estat no tenia. En la comunicació hi ha paraules i expressions que deixen empremta i altres que no ho fan. És difícil traslladar a l’opinió pública que es va produir a Catalunya un alçament violent i públic (es necessita una comprensió tècnica dels elements del tipus penal) i, per tant, una rebel·lia que remet l’imaginari col·lectiu a episodis històrics de naturalesa diferent. Però és més fàcil transmetre la idea simple, contundent, sòbria, que a Catalunya es va perpetrar un “cop d’Estat” des de les institucions autonòmiques.

Si els fiscals es refereixen al que va passar el 2017 com un “cop d’Estat”, serà ja difícil evitar les evocacions que aquesta figura provoca en la conversa pública, en l’explicació ciutadana del que va passar. De manera que Saragossa, Moreno, Madrigal i Cadena van compondre un relat alternatiu al del processisme que ha sigut l’hegemònic. Davant el màrqueting independentista, d’un èxit aclaparador, acolorit, mobilitzador i atractiu per a les anàlisis més emocionals, emergeix la contundència del “cop”, expressió que ja venien fent servir amb profusió els partits de la dreta i alguns sectors socials.

Hi havia matisos. Els acadèmics admetien aquesta descripció sempre que es remetés a les tesis de Kelsen (substitució il·legítima de la legalitat), però es rebutjava si ho feien a la imatge dels estereotips dels cops tradicionals. Ara, la narrativa del “colpisme” ha adquirit una total autonomia respecte de la correcció política i, fins i tot, de la correcció juridicopenal. No hi ha un delicte que es denomini “cop d’Estat”, però gairebé tothom entén què es mira d’explicar quan s’utilitza aquesta expressió.

Imatge aprehensible

El tribunal no està vinculat per una semàntica col·loquial, però sí pel contingut de la presumpta il·legalitat que comporta. I els quatre fiscals que han mantingut l’acusació sabien que l’única oportunitat que arrelés una imatge aprehensible dels esdeveniments de setembre i octubre del 2017 a Catalunya era recorrent als paradigmes mentals que actuen com a models d’explicació –i, eventualment, sanció– de la comissió de delictes greus.

Notícies relacionades

El procés sobiranista entra en combustió

Pedro i Pablo, una coalició temerària

El ministeri públic, així, va donar la batalla dels estereotips que, amb tota seguretat, deslliuraran també les defenses en les quals l’absolució es plantejarà a la Sala jutjadora amb termes tous (manifestacions pacífiques i festives; declaració unilateral simbòlica i sense efectes jurídics; principi democràtic sobre el de legalitat) que intentaran traslladar –com ha anat passant al llarg d’aquests últims anys– una imatge continuada de placidesa política que els processats s’encarregaran de rubricar en el torn d’última paraula al qual tenen dret, immediatament abans que el cas quedi vist per a sentència.

I mentre els fiscals manejaven amb profusió el “cop”, la violència, la ruptura de la legalitat, la unilateralitat i l’aixafament dels drets dels ciutadans de Catalunya que no combreguen amb els propòsits secessionistes, el món econòmic i empresarial de la capital prenia nota, a més del control independentista de la Cambra de Comerç, del discurs del president del Cercle d’Economia, de la resposta de Quim Torra i, sobretot, dels estridents silencis de Pedro Sánchez que va ometre el tema català a Sitges i en la seva compareixença de dijous a la Moncloa. I de fons, a Madrid, es creia –i segurament és cert– que l’Estat té ja un contrarelat: el “procés” va ser un “cop d’Estat”. Quatre fiscals ho van assegurar en seu judicial.