Alarma (PSOE) i barra (el PP)

La combinació del tomb electoral a Andalusia i la fallida política governamental amb el secessionisme català han provocat en el PSOE un estat d’ànim pessimista i alarmat. La possibilitat que la fórmula de Govern en la Junta andalusa sigui "exportable" després de les eleccions municipals i autonòmiques del mes de maig –i ho seria en molts casos segons les enquestes– està provocant en el socialisme espanyol un procés de reflexió molt urgent que no tardarà a materialitzar-se en algun canvi de rumb per part del president del Govern.

Es tractaria d’una alteració del seu full de ruta que situï el PSOE en una posició més competitiva en les eleccions de maig. Aquest divendres, Pedro Sánchez, en la seva compareixença es va distanciar suaument de Torra qualificant de "monòleg" el seu elenc de 21 mesures a negociar, alienes al text acordat el 20-D a Barcelona, i remetent-se reiteradament a l’Estatut i a la Constitució.

Malgrat que es negui amb més voluntat que capacitat persuasiva que la política catalana de Sánchez hagi sigut determinant en els resultats d’Andalusia –daltabaix del PSOE, però també de la marca regional d’Units Podem–, les últimes declaracions de Susana Díaz acreditarien el contrari. La 'lideresa' andalusa va reconèixer haver-se confós al no introduir la crisi catalana en el promptuari dels seus mítings a la campanya i, després, s’ha unit als barons del seu partit que propugnen l’aplicació de l’article 155 quan es donin les condicions per a això si és que, com alguns pensen, no es presenten ja a Catalunya.

D’una altra part, la negativa d’Alfredo Pérez Rubalcaba  a encapçalar la llista municipal per Madrid –li ho va demanar el mateix president– es considera un símptoma que les ferides obertes en el Comitè Federal del PSOE de l’1 d’octubre del 2016 que va concloure amb la destitució de Sánchez no s’han tancat. S’ha imposat el sanchisme en el partit, però queden reductes de guerrisme, de felipisme i d’altres moviments crítics cap a l’actual secretari general i les seves polítiques.

Tot i que sigui amb la convergència d’altres causes, les anàlisis més sinceres i esquinçades a Ferraz coincideixen a assenyalar la qüestió catalana i com s’ha dut a terme com el detonador de l’emergència de Vox a Andalusia. I la persistència de la crisi a Catalunya, que absorbeix una energia extraordinària al Govern de Sánchez, es continua configurant com un 'hàndicap' per al PSOE, especialment si el president no obté alguna concessió del separatisme català. Sigui l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat, sigui una rectificació pragmàtica dels seus maximalismes.

El boicot de Torra

D’altra banda, el boicot de Quim Torra a l’acord de Pedralbes –tan previsible– ha deixatSánchez  en una posició encara més menyspreada i incòmoda davant del seu propi partit i davant de l’opinió pública. I ha excitat –encara més– a l’oposició que va obtenir el 20 i el 21 de desembre passats abundant munició dialèctica per impugnar l’eficàcia de les actituds governamentals envers la Generalitat.

Al tauler polític espanyol ningú –ni tan sols el Govern, al que se li suposa amb la millor informació demoscòpica– es va atrevir a aventurar l’èxit de Vox a Andalusia, no només com a fet puntual, sinó com un començament d’una reformulació de l’espai de la dreta política a Espanya que, paradoxalment, al dividir-se obté un millor resultat en termes de poder.

Vox ha entrat en un procés de 'normalització' i el PP s’ha descarat reconeixent-li capacitat i legitimitat interlocutora i, consegüentment, el considera com un aliat sense cap reserva mental. A Gènova 13 es disposa d’una referència internacional: l’austríaca. Allà, a Àustria, governa el conservador Sebastian Kurz amb la ultradreta, que gestiona carteres importants com les d’Interior i Exteriors.

Pablo Casado –avalat per la direcció del partit– considera que Sánchez "va fer de la seva capa una casaca" amb la moció de censura avalada pels independentistes i els nacionalistes bascos radicals, circumstància que l’alliberaria a ell de pudors i escrúpols per pactar amb el partit de Santiago Abascal. L’actitud psicològica de la dreta espanyola –i em refereixo específicament al PP– és de desinhibició completa davant de Vox.

S’entén el partit d’extrema dreta com una espècie d’escissió del PP, com una "comprensible deriva davant del buidament ideològic que van propiciar les polítiques burocràtiques de [Mariano] Rajoy" (sic) i per tant es planteja la relació en dues fases: de col·laboració ara i, en el futur, d’unificació sobre la base d’una proposta ideològica dura. Tant més ho seria en la mesura que Sánchez persistís a mantenir la seva actual vinculació amb l’independentisme i el seu pacte estratègic amb Podem.

Oportunitats de centralitat

Notícies relacionades

Sánchez frena Torra

Albiach apel·la al vot útil perquè el PSC no impulsi el Hard Rock

El marge en què es mou Ciutadans és molt estret però, en comptes d’esbroncarAlbert Rivera, d’un costat i d’un altre, per la seva incorporació a la Junta andalusa, caldria valorar amb més cura i previsió les oportunitats futures de centralitat que ofereixen les seves reticències cap a Vox.

No pot oblidar-se que els liberals han governat amb socialistes i amb populars i que respecte al partit d’Abascal  mantenen una 'distància sanitària' tot i que, a la fi, l’aritmètica s’imposi sobre l’estètica ideològica. No obstant, haver conservat alguns espais immunes a la toxicitat de Vox permet suposar que Ciutadans podria jugar un paper en el futur que rescati el país de la política de blocs i de la subsegüent polarització.