«L'escola del meu fill és la meva pàtria»

Això es mou i de quina manera, així que s’obre una oportunitat per a la política en majúscules, la que canvia les coses. Encara que per a això s’hagi de surfejar entre el que és vell que no acaba de morir, el que és nou que no acaba de néixer i el que és ultranou que fa vell el que és nou. Això sostenia Joan Herrera aquest dimarts al Palau Macaya de l’Obra Social de La Caixa, en la seva trobada amb 10 ciutadans que, encara que no van desaprofitar l’ocasió d’expressar el seu desencant amb els polítics, van ser més indulgents amb ell del que ho havien estat amb Artur Mas, Oriol Junqueras i Pere Navarro, els seus predecessors en el cicle Catalunya 2014, que organitza EL PERIÓDICO. Potser perquè a l’hora de passar comptes, les factures pendents són proporcionals a la quota de poder exercit. O per la convicció del copresident d’ICV al proclamar que va en metro, porta el seu fill a l’escola pública i no viu en la bombolla que allunya de la realitat molts dels seus col·legues. Els de la casta, vaja, com es diu ara.

No era un dia qualsevol. Només 24 hores abans el rei Joan Carles havia anunciat el seu adéu i se sentien els ressons de la bullícia republicana de la nit anterior a la Puerta del Sol madrilenya i, en menys mesura, a la plaça de Catalunya. Ressons de «final de règim», va deixar anar Herrera d’entrada. I és que «molts pactes s’han trencat»: el territorial, amb la sentència de l’Estatut; el social, amb l’acord Zapatero-Rajoy per posar negre sobre blanc a la Constitució que «primer els bancs i després la gent»; iel democràtic, en un Estat al·lèrgic a preguntar als seus ciutadans que només ha convocat dues consultes, la de l’OTAN i la de la Constitució Europea, des de 1978. També la patacada del bipartidisme en les eleccions europees fa olor, a parer seu, de final d’etapa. 

Amb aquest panorama, Dionís Bel (68 anys, barceloní, enginyer tècnic indústrial i economista jubilat) augurava un «tancament en fals» de la successió. També Herrera veu en la maniobra reial una «lògica lampedusiana», de fer com que tot canvia sense que canviï res, un intent d’«amarrar una cosa que se’ls està escapant de les mans» que portarà Felip VI a ser coronat «amb un problema de legitimitat» perquè la gent «no haurà pogut opinar ni decidir quin model d’Estat vol».

PLURAL COM EL PAÍS / I és clar, si ens posem a parlar de consultes i de dret a decidir, el paral·lelisme està clamorosament servit. Miguel Álvarez (25 anys, de Castelldefels, coordinador d’infermeria en un centre d’urgències i atenció primària) pregunta pels riscos electorals que corre ICV per «no mullar-se prou per la independència». I Herrera surt com una fletxa al contraatac: «Ens mullem per un debat democràtic. I estic encantat que ens donin lliçons cada dia, però resulta que hem aconseguit una cosa que crec que no ha aconseguit ningú més: que una força política d’Estat [IU] hagi votat sí que els catalans puguem decidir, i que una candidata a presidir la Comissió Europea [la verda alemanya Ska Keller] ho hagi defensat. Crec que això ho hem fet millor que altres que es passen tot el dia parlant del tema». 

La posició d’ICV davant la independència no és ambigüitat, com n’hi ha que li retreuen, sinó «pluralitat», va afirmar Herrera, que veu en això una virtut: «Ens assemblem molt al país, que és molt mixt». I és que segons la seva opinió, si la voluntat d’independència pot ser avui majoritària a Catalunya «és per la incapacitat d’Espanya de reconèixer-se a si mateixa, en la seva realitat plurinacional».

LA IDEA PATRIÒTICA / Un dels moments de més voltatge el va aportar Xavier Biosca (58 anys, barceloní, economista) a l’interpel·lar Herrera sobre «una idea patriòtica de Catalunya per sobre de les ideologies». La seva resposta va ser qualsevol cosa menys ambigua: «La meva pàtria és l’escola del meu fill. La pàtria són els drets, la gent, valors com la llibertat i la igualtat». Va voler recordar-li Biosca que «la pàtria és un sentiment natural de l’individu» i que «els grans països que controlen el món tenen una càrrega patriòtica molt important». La resposta, de manual federalista. Fins i tot convençut que les relacions polítiques entre Catalunya i l’Estat estan «esgotades» i que o es passa a una nova etapa o «així no es pot continuar», el líder d’ICV va carregar contra els que venen «la moto del ‘nosaltres sols’» i va advocar per «una lògica de solidaritat almenys europea».

Aromes federalitzants també en l’intercanvi amb Germán Bartolomé (21 anys, de Blanes, universitari), que va preguntar quin model d’Estat proposaria ICV en cas que la consulta del 9-N se saldés amb un sí/no i si el Govern espanyol podria acceptar-ho. Herrera va esbossar un federalisme «no uniformitzador, que reconegui les asimetries, amb elements confederals» i, «per descomptat, en què es pugui decidir si s’hi vol estar o no». I va confessar no saber si l’Estat «és capaç de posar a sobre de la taula una proposta que interessi als catalans», però sí que veu clar que «l’única possibilitat que això passi és a través de la consulta». En tot cas, poc es pot esperar de l’actual Govern, que va ser «el que va crear el problema». Serà necessària una altra correlació de forces.

EL QUE ÉS ULTRANOU / I aquesta és precisament la seva prioritat, després que la irrupció de Podem el 25-M rebentés els sismògrafs polítics. Per això li va preguntar Miguel Álvarez, i d’entrada es va fer el longuis: «És un problema del PSOE, no nostre». Però després va admetre el risc que «el que és ultranou faci vell el que és nou». En tot cas, la seva aposta és inequívoca: «Unitat. Sumar per construir una alternativa. Guanyar, governar i transformar la realitat», a la manera del Front Ampli del president uruguaià, José Mujica, aprofitant que s’han generat expectatives de canvi. I és que «quan el que és vell no acaba de morir i el que és nou no acaba de néixer és quan es produeixen les crisis –va dir Herrera parafrasejant Gramsci i Brecht–, i s’ha obert una finestra d’oportunitat».

El dubte és si Podem serà company de viatge d’IU-ICV o si l’avançarà per l’esquerra i pot acabar ficant-la al sac de la vella política, de la casta, abans coneguda com a establishment. «Crec que la gent no ens percep com a part del problema. El repte és aconseguir que ens percebi com a part de la solució», va dir.

I és que tampoc aquesta vegada es pot dir que els polítics com a col·lectiu sortissin ben parats del Palau Macaya. Va obrir foc Paola Durán

«Molts polítics viuen en la seva bombolla, lluny de la realitat»

(40 anys, psicòloga, de Sant Boi de Llobregat) preguntant ni més ni menys que per què «per a un polític és tan difícil seguir sent ètic i responsable una vegada arriba a un càrrec públic». Com els seus predecessors a Catalunya 2014 a excepció del president Mas, Herrera va defugir la defensa corporativa. Va reivindicar la política escandinava perquè «no permet que es digui una cosa i se’n practiqui una altra» i va admetre sense embuts que hi ha «molts polítics en la seva bombolla, totalment allunyats de la realitat», que «no saben què passa» perquè «no fan vida quotidiana». «Hi ha qui diu al Parlament que les retallades no estan afectant els drets bàsics, i ho diu convençut. ¿Per què? Perquè ni ell ni ningú del seu entorn usa els serveis públics. ¿Com els ha de defensar?».

No és el seu cas, és clar. «Jo agafo el metro, porto el meu fill a l’escola pública, sóc usuari de la sanitat pública. No ho sé, però jo diria que no, que no sóc casta».

8.000 EUROS MÉS DIETES / Segon assalt. Remedios Reina, 53 anys, de l’Hospitalet. Administrativa en atur, cuida els seus pares, dependents. «¿Què li sembla que un eurodiputat cobri 8.000 euros més dietes i el salari mínim sigui de 645? ¿Els seus faran com els de Podem, que diuen que renunciaran a gran part del seu sou?». Herrera va recordar que el seu eurodiputat en la legislatura passada, Raül Romeva, va ser pioner i «criticat» per volar a Brussel·les en classe turista, i que a ICV hi ha límits salarials i un 30% del sou es destina al partit, a diferència d’altres que es financen amb «aportacions d’empreses, que difícilment seran a canvi de res».

Molt més còmode va estar el líder d’ICV denunciant les causes i els efectes de la crisi, compartint la indignació amb les seves víctimes i defensant amb energia la cosa públic a com a «estructuradora de la societat». Així, quan Dionís Bel li va preguntar quines partides del pressupost de la Generalitat retallaria per finançar una despesa social més gran, va replicar amb una bateria de propostes per captar més ingressos: impostos redistributius, lluita contra el frau fiscal, revisió de les prioritats de pagament –«per exemple, ajornem els peatges a l’ombra i paguem a les entitats socials»– i un repartiment més proporcional del dèficit entre administracions.

A 39 DE FEBRE / Marina Sancho (mestra de Bràfim, a l’Alt Camp, de 31 anys) té tres fills. Els comptes només surten si treballen els dos pares. Dilluns se li va posar la petita, de 10 mesos, a 39 de febre, però va haver d’anar a treballar. «No vaig poder quedar-me a cuidar-la. Això no hauria de ser un luxe, sinó un dret», va clamar, i va exigir mesures de conciliació laboral i familiar. «A més de redistribuir la riquesa, hem de redistribuir la feina», va convenir Herrera. No només això: s’ha de corregir el «profund biaix ideològic» de les retallades a l’Estat del benestar, els efectes de les quals «recauen novament, com sempre, a l’esquena de les dones».

Notícies relacionades

Feijóo reforça Dolors Montserrat i fa equilibris amb el PP català

Albiol defensa dialogar amb Junts per a la moció de censura

També amb Àlex Tuca, barceloní de 49 anys, biòleg, emprenedor a la força després de quedar en atur i amb un crèdit primer aprovat per l’ICO però després rebutjat pel seu banc, Herrera hi va sintonitzar ràpidament. Tuca li va demanar «propostes perquè flueixi el crèdit a les pimes». El rescat espanyol ha estat l’únic «sense condicions» per als bancs, va recordar el líder d’ICV, que va denunciar les pràctiques bancàries d’«usura i estafa», va retreure que s’animi els emprenedors però no se’ls ajudi, cosa que fa que es converteixen en «autoexplotats», i va advocar per «instruments de banca pública». I amb Bárbara Peña (24 anys, pluriempleada, de Barcelona) van coincidir en el fet que el conflicte de Can Vies expressa «un profund malestar» social, que ha estat mal gestionat per l’ajuntament i a condemnar «totes les expressions de violència»; no només la física, sinó també la que exerceixen polítiques com els desnonaments o les retallades en dependència o renda mínima.

Ja sobre la campana, Susana Rodríguez (46 anys, dissenyadora gràfica, de Barcelona) va plantejar fins a quin punt els ciutadans deleguen massa la seva responsabilitat en els polítics i va trobar a faltar «més participació». Va donar peu amb això a Herrera a tancar el debat recordant Joan Fuster: «La política, o la fas o te la fan».