Adéu al roig que va saber pactar

Santiago Carrillo Solares, «un franctirador de la política de l'esquerra» segons la seva pròpia definició, va morir ahir als 97 anys a Madrid a causa d'una insuficiència cardíaca.Desapareix així un tros de memòria històrica de l'Espanya del segle XX. Admirat per uns, vilipendiat per d'altres, ningú podrà negar la seva participació en alguns dels episodis més transcendentals de la trajectòria d'aquest país. La seva biografia quedaria molt incompleta si només s'esmenta que va ser secretari general del Partit Comunista d'Espanya (PCE) entre el 1960 i el 1982.

La mort li va sobrevenir mentre feia la migdiada. Després de conèixer-se la notícia, van ser desenes les personalitats que van glossar la seva trajectòria. El Rei i la Reina van anar a presentar el seu condol a casa seva i el president del Govern, Mariano Rajoy, va enviar un telegrama de condolença als seus familiars en què va exalçar «el destacat paper que va exercir durant la transició i la seva contribució a l'ordre constitucional [...] sense abandonar les seves profundes conviccions». El seu fill Santiago va explicar que en els últims dies «havia anat debilitant-se» però que es va mantenir «lúcid» fins al final i fins i tot va arribar a comentar la dimissió d'Esperanza Aguirre i l'última marxa contra les retallades. La capella ardent serà instal·lada a l'auditori de la seu de Comissions Obreres a Madrid. Les seves restes seran incinerades i les cendres llançades al «mar de Gijón», on va néixer.

EN POLÍTICA DES DELS 13 ANYS / Cinquè fill d'un militant del PSOE i de la UGT, Carrillo va venir al món el 18 de gener de 1915, i el 1928 va iniciar la seva trajectòria política amb tan sols 13 anys a l'ingressar a les Joventuts Socialistes. L'any següent va començar a fumar, «afició» que el va caracteritzar durant vuit dècades i que, deia fent broma, el mantenia «jove» i li donava «continència i serenitat».

Si no fos perquè llavors predominava la picadura, es podria dir que 2.500 paquets de tabac després («un al dia» com a mínim, va dir en una entrevista tirant molt fluixet) va portar a terme unes accions que li van marcar la vida. Era el 1936. Va participar en la unificació de les Joventuts Socialistes amb les Joventuts Comunistes a l'abril i va anar més enllà. Al cap de tres mesos va fer el pas del qual va dir sentir-se «més orgullós»: es va afiliar al PCE «el dia en què les tropes de Franco van arribar a Madrid».

UN EXILI DE 38 ANYS / No hi ha més bon exemple que l'anterior per demostrar la seva fermesa en unes idees que el van portar a l'exili durant 38 anys. Va estar a l'URSS, els Estats Units, l'Argentina, Mèxic, Algèria, Alemanya... fins que va fixar la seva residència a París. I va ser França des d'on va entrar clandestinament a Espanya el 1976, disfressat amb una perruca que es faria famosa i que va recuperar el novembre del 2009 d'un lligall de l'Arxiu de l'Administració, a Alcalá de Henares.

Des de la mort de Franco, el 20 de novembre de 1975 -un fet que no va voler celebrar perquè considerava un «drama històric» que el dictador morís tranquil·lament al llit-, Carrillo havia incrementat les pressions per aconseguir la legalització del PCE. El seu retorn a Madrid va suposar un pas més en aquest sentit. El 22 de desembre de 1976 va convocar una roda de premsa a la capital espanyola que va desencadenar la seva detenció i la de set dirigents del PCE més. Processat per associació il·lícita, va quedar en llibertat provisional al cap de vuit dies després de pagar 300.000 pessetes de fiança.

Va començar llavors una altra època que Carrillo considerava fonamental en la seva trajectòria: «preparar la transició amb tota l'oposició democràtica». Es va convertir així en una figura essencial en la cicatrització guerracivilista, segons coincideixen molts polítics i personatges destacats de l'època. Fins i tot Joan Carles I, amb qui Carrillo mantenia una excel·lent relació malgrat ser republicà, el va definir com un «representant del sentit comú i l'esperit de conciliació».

En clau interna, el 1977 va ser també un any molt mogut per a aquest «ateu gràcies a Déu». Perquè no només va aconseguir la legalització del PCE a l'abril i 20 diputats en les eleccions del mes de juny següent. També va reafirmar amb més força que mai la tesi del seu llibre Eurocomunismo y Estado, en què arribava a la conclusió que l'URSS «no servia», organitzant un congrés eurocomunista en què va reclamar més autonomia de decisió per als països que conformaven el mastodont soviètic.

EL 23-F / Van passar quatre anys i Ca­rrillo es va enfrontar al que seria el seu tercer gran moment: el cop d'Estat del 23-F. Davant les amenaces del tinent coronel Antonio Tejero, el dirigent comunista va demostrar de quina pasta estava fet: va reaccionar a l'intent de cop militar quedant-se dret, recolzat en una columna pròxima al seu escó i, no cal dir-ho, fumant. Anys després va afirmar que no s'havia tirat a terra perquè va pensar que, si guanyava Tejero, s'havia acabat tot. «Havia de pensar almenys que no es riguessin de mi. Havia d'estar al meu lloc», va rememorar.

D'aquella època va sorgir una forta simpatia per Adolfo Suárez («vam ser injustos amb ell, va fer per la democràcia el que no hauria fet cap altre polític del moment») i poca cordialitat amb companys del seu partit. Fins al punt que el 1982 va dimitir del càrrec de secretari general per una crisi interna que tres anys després li valdria l'expulsió dels òrgans de direcció. Va fundar llavors el Partit dels Treballadors-Unitat Comunista, força política que va ingressar el 1991 en el PSOE.

ELS ATACS DEL BÀNDOL NACIONAL / Des d'aleshores, aquest escriptor i periodista autodidacte des dels 15 anys es va dedicar a escriure articles i més de 20 llibres. Com aquella biografia que va dedicar a una de les persones que més respecte li van infondre tot i que entre ells també hi va haver moments de tensió per discrepàncies al voltant de l'organització del Partit Comunista: Dolores Ibárruri. Pasionaria, una fuerza de la naturaleza. D'ella va dir que era «una figura essencial del segle XX», i la va situar al nivell d'icones com el Che Guevara.

En aquells anys, Carrillo també acostumava a participar en tertúlies radiofòniques. En aquelles tribunes, especialment en les més afins a la dreta, es va haver d'enfrontar de manera recurrent a la mateixa qüestió, la seva presumpta implicació en la matança de centenars de militars feixistes a Paracuellos del Jarama (Madrid), el 1936.

Malgrat les acusacions del bàndol nacional, Carrillo, que en aquells temps era delegat d'Ordre Públic i membre de la Junta de Defensa republicana de Madrid, sempre va negar tota culpa i va atribuir la massacre a uns descontrolats. «Si jo vaig tenir alguna responsabilitat en allò va ser la de no tenir capacitat per controlar i castigar els responsables», va insistir en diverses ocasions. La seva dona, Carmen Menéndez, i els seus tres fills (Santiago, Jorge i José) van ser la base a què es va agafar per suportar aquesta acusació i tota una vida plena de sobresalts.

Vegeu el vídeo d'aquesta

Notícies relacionades

Així estan les enquestes de les eleccions generals a Espanya

La querella del nòvio d’Ayuso s’admetrà

notícia amb el mòbil o

a e-periodico.cat