Mort o resurrecció del franquisme

Quan va morirFranco, diuen, molta gent guardava a la nevera una ampolla de cava. Aquest gest previsor només s'explica per la llarga (i cruenta) agonia del dictador. La malaltia no respecta ni bons ni dolents. I hi ha alegries que són macabres, però paradoxalment socialment acceptables. Ahir, arran de la mort deManuel Fraga, a les xarxes socials hi va haver qui va recordar el que va passar aquell 20-N.

Fraga no va renunciar mai al franquisme. A aquest polític incombustible, de maneres xulesques, no li agradava doblegar-se davant de res. Si una bomba nuclear amençava de contaminar les platges de l'Espanya turística que ell promovia, s'hi banyava i aquí no ha passat res. Si algú intentava boicotejar un dels seus mítings, s'arremangava la camisa i sortia a buscar el cos a cos. I al Congrés de Diputats gastava una dialèctica que feia retrunyir les parets.

Aquestes maneres van convertirManuel Fraga en una mena de caricatura grotesca de la dreta franquista, al mateix temps que donava valor a la seva participació en la transició com a ponent constitucional i líder de l'oposició. No en va era l'època delconsensentre contraris. Només en una època com la transició es podia perdonar un líder polític que hagués estat implicat en l'aprovació de penes de mort, en la repressió més dura al carrer contra els sindicalistes (amb fets tan greus com els de Vitòria), i en conspiracions assassines com les de Montejurra. Només en la transició es perdonaven actituds polítiques inadmissibles en una democràcia.

L'últim símbol vivent

Notícies relacionades

Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya

La Guàrdia Civil afirma que Zaplana va teixir una xarxa de blanqueig

I aquest va ser el preu que vam haver de pagar per un procés que, malgrat les febleses de l'antifranquisme, havia d'acabar amb la dictadura. Gràcies a la seva energia i a la seva tossuderia de supervivent polític,Fragaha sabut rendibilitzar el seu patrimoni polític fins als seus darrers dies, fins al punt que havia esdevingut l'últim símbol vivent del franquisme, el més prominent, el més rebel.

Efectivament,Fraga representava la memòria irredempta del franquisme. Aquella que, per damunt del silenci oficial sobre els crims de la dictadura, ha mantingut en peu la lloança dels suposats beneficis econòmics i pacificadors del règim. Si el franquisme encara perviu entre nosaltres, si ha estat un altre cop reivindicat per la dreta espanyola com un llegat irrenunciable, és gràcies a una personalitat com la deManuel Fraga, que ha aconseguit alhora passar a la història com un dels pares de la Constitució sense renunciar al franquisme, i ser designat senador pel Rei amb aplaudiments de la majoria dels partits polítics. Mentre uns quants antifranquistes recorden com va actuar realment, la seva figura rep homenatges arreu d'Espanya, institucionals inclosos. El franquisme ha estat legitimat, definitivament, en la memòria oficial d'Espanya.