No et matis

Posaré un lamentable exemple: fa uns dies vaig programar la rentadora, i a l’acabar em vaig emportar la bugada cap a la terrassa per estendre-la al sol. Als deu minuts estava plovent, però aquesta és una altra història. Pel camí, em va caure un mitjó. Fins i tot va fer soroll, el fill de puta: volia que em doblegués a agafar-lo. Però la meva intel·ligència (?) em va imposar la distracció, així que el vaig deixar enrere, perquè de vegades quan t’ajups a recollir un miserable mitjó et cauen de la muntanya de roba uns calçotets, i si intentes pescar-los fas que et caigui una camisa, que convé deixar també a terra perquè si no perdràs una tovallola, un sostenidor i cinc mitjons de cop. 

Al tornar de la terrassa, ja amb les de mans lliures, vaig passar al costat del minúscul mitjó ignorant-lo per segona vegada. Em creia el jove protagonista del conte ‘Un dia esplèndid per al peix plàtan’, de J.D. Salinger, quan és a la platja amb una noia que acaba de conèixer, i aquesta l’avisa que ve una onada, i ell respon: «No li farem cas. La matarem amb la indiferència, com dos creguts». En aquell moment no es va activar cap intel·ligència. De vegades arribes a creure que el pensament interromp el fluir natural dels esdeveniments, anul·lant-los en cert sentit. Al meu cap va sonar el ja famós, i tristament cèlebre, «No et matis», que no és tant una cavil·lació com el so d’una campana llunyana. 

Displicència

Notícies relacionades

De Costa a Lleó XIV, més Europa

Kallifatides, Europa, ‘Paradiso’

Aquell dia vaig passar, què sé jo, vint vegades davant el mitjó. El mirava de reüll i em feia una promesa gairebé sagrada: «Després». Al final ja no ho veia. Tampoc els altres membres de la família; i si ho feien, el castigaven amb una displicència no menys aterridora que la meva. El mitjó ni tan sols semblava tenir amo, i s’empetitia per moments, fins a la condició de borrissol o brossa. 

Va passar un dia, en va passar un altre, en van transcórrer tres, i tots vam continuar sense ajupir-nos a recollir-lo. Llavors, quan s’acostava l’hora del sopar, vaig esclatar: «¿És que ningú veu que hi ha un mitjó a terra des de fa tres dies?». La meva dona semblava estar esperant la pregunta: «Per descomptat. T’estava posant a prova: a veure quant triga a recollir-lo». La vaig mirar, movent el cap, molt decebut. «És al·lucinant», vaig balbucejar, mentre m’ajupia i l’agafava.