Digue-m’ho en un minut

Són aquells vint minuts de llums al bosc, de nens en bici, de sorolls estranys que anuncien que passarà alguna cosa… però encara no passa res del tot. Jo, emocionada amb la música de John Williams, i la meva filla preguntant si ja ha sortit el marcià. No, encara no. No hi ha bitxo, ni petó, ni explosió. Vint minuts d’abans. D’un altre ritme. D’un altre món. 

I vaig pensar com li hauria anat a E.T. per sobreviure a TikTok «Digue-m’ho en un minut», li exigiria l’algoritme. ¿On és el conflicte? ¿El gir? ¿La llàgrima al segon dotze? 

Notícies relacionades

El contraatac de Nova York

¡Calmi’s, senyor González!

Hi ha un fenomen que ha respost a això: les ‘micronovel·les’. Sèries d’un minut, en format vertical, pensades per veure entre dues estacions de metro o mentre menges un iogurt. No són clips virals: són ficció narrativa. Personatges, trama, girs, ‘cliffhangers’… tot en seixanta segons. I funcionen. Molt. Hi ha plataformes que acumulen centenars de milions de visualitzacions. Nano drames que et fan sentir alguna cosa –ràbia, passió, tristesa– abans no es posi verd el semàfor. 

A les sèries americanes, potser més abans que ara, el flirteig s’allargava durant temporades. En Ross i la Rachel, per favor, no es fan un petó fins al capítol set de la segona temporada de ‘Friends’. L’espurna entre en Mulder i la Scully és evident des del primer moment, però no es besen ¡fins a la sisena temporada! Sabíem que acabarien junts, però la tensió era el regal. A les sèries espanyoles, els personatges solen fer-se un petó al segon capítol i discutir al tercer. Però ara tot això ha quedat desbancat: passa en un minut. De l’enamorament al petó, del conflicte al drama, sense pausa. I quan apaguem el mòbil, la vida –amb el seu ritme capriciós– ens sembla lentíssima.