Sensació de velocitat
zentauroepp52025235 teaching for success conferencia para profesores de ingl s200130122736 /
Amb la frase "No hi ha sensació de velocitat" li van vendre al meu pare un Mercedes-Benz a finals dels vuitanta. La recordo sovint. Crec que els comercials segueixen pronunciant-la per fer sentir segurs els conductors, per molt que trepitgin l’accelerador. Hi ha alguna cosa en els automòbils, i no diguem en el seu màrqueting, que remet a la ficció. Curiosament, al baixar d’un cotxe, importa poc quina marca i model, i posar-se a caminar, és quan tens la impressió que vas rapidíssim. Això jo ho adverteixo cada matí, en el moment que la meva filla i jo sortim disparats de casa sota la sensació que arribem tardíssim a l’escola. No podem, a l’incorporar-nos a la vorera, no semblar nyus en estampida. Ens passem el trajecte avançant transeünts. Si no hi ha espai, el fabriquem. Gairebé no parlem entre nosaltres; bastant que ens cuidem de no atropellar ningú. El més penós és que la història acaba igual tots els dies: arribem amb tres o quatre minuts d’antelació. Ens diem que l’endemà caminarem més a poc a poc, tot i que després mai és així.
L’augment esbojarrat de la velocitat a què se succeeixen les coses no es discuteix. El terme Gran Acceleració s’utilitza sovint per explicar les sèries d’indicadors socioeconòmics, biofísics, energètics, tecnològics… Per no parlar de la informació. Mai en vam tenir tanta ni ens va arribar tan immediatament. Hi ha facetes, no obstant, menys evidents de la nostra forma de vida, en les quals també hem accelerat. I una d’aquestes és la velocitat a què ens desplacem a peu d’un lloc a l’altre.
El 22 d’agost del 2006, entre dos quarts de dotze del matí i les dues de la tarda, hora local, investigadors del British Council, a iniciativa del professor Richard Wiseman, van cronometrar en secret la velocitat a la qual caminaven centenars de vianants en el centre d’una trentena de ciutats de tot el món. Van calcular el temps que feien servir 35 homes i 35 dones en recórrer un tram de 60 peus (18 metres) de vorera. Van monitorar els adults que es desplaçaven sols, i ignoraven qualsevol que mantingués una conversa per telèfon o que lluités amb bosses de comprar.
Notícies relacionadesL’última investigació sobre el ritme de vida l’havia fet el 1990 la Universitat Estatal de Califòrnia. El British Council va descobrir que, des d’aleshores, la velocitat a la qual es caminava era un 10% més elevada. La ciutat on els vianants es desplaçaven més ràpidament era Singapur: trigaven 10,55 segons a completar els 60 peus. La seguien Copenhaguen i Madrid, on els caminants necessitaven 10,89 segons. A Blantyre (Malawi) s’allargaven fins al mig minut, amb diferència els més lents.
Però han transcorregut gairebé vint anys des d’aquest estudi, temps en el qual les coses, segurament les caminades també, no s’han deixat de produir més i més ràpid. I total, ¿per què? Suposo que per entendre menys i pitjor el que passa al voltant nostre, perquè a més velocitat menys atenció.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
