Colau forassenyada

Des del dia en què Colau va treure la vara d’alcaldessa i, via imposició de decret, va trencar l’agermanament amb Tel Aviv, els despropòsits no s’han aturat. La decisió ja va ser, ella mateixa, un estirabot que tenia més a veure amb la preocupació electoral dels Comuns –i el consegüent postureig pancartista–, que no pas amb la causa palestina. (De fet, aquesta mena de boicots no ajuden els palestins, sinó que, alimentant el relat de les organitzacions terroristes, els condemnen al bucle infernal de la violència).

Fet, doncs, aquell estrall, que jugava irresponsablement amb la imatge internacional de Barcelona –situant la capital de Catalunya en el pòdium del sectarisme antiisraelià–, el despropòsit es podia esmenar a la manera en què es corregeixen els errors en democràcia: per la voluntat de la majoria del consistori.

De fet, així es va intentar la setmana passada, amb tres votacions en plenari, que Colau va perdre una rere l’altra. Les dues primeres, en ple ordinari: d’entrada es va rebutjar la iniciativa d’entitats propalestines de trencar les relacions amb Israel; i després es va aprovar la proposta del PSC per censurar la decisió unilateral de la senyora Colau. Però la derrota més severa va ser en el ple extraordinari demanat per quatre grups, Junts per Catalunya, Ciutadans, Partit Popular i Valents, on es va acordar que, «de manera urgent i immediata, el govern municipal restableixi les relacions amb l’Estat d’Israel i l’agermanament de Barcelona amb les ciutats de Tel-Aviv i Gaza». Tanmateix, malgrat el triomf rotund dels proponents, el trencament segueix vigent perquè Colau no retira el seu decret d’alcaldia. És a dir, gràcies a un gest autocràtic, impropi d’un tarannà democràtic, imposa la seva llei contra la voluntat majoritària.

El tema no acaba aquí perquè la regidora Perera ja va anunciar, en el plenari, que la posició inflexible de Colau podia ser «la base d’una demanda per possible delicte d’odi» i obria la porta de les accions judicials. De moment l’ajuntament ja ha rebut el primer contenciós administratiu contra el decret, i es preveu que no sigui l’únic. Sortosament, si els resultats del maig són els previsibles amb les enquestes a la mà, la qüestió no arribarà a tribunals perquè es restituirà l’agermanament, i tot quedarà en una bestiesa més d’una alcaldia erràtica, que es mou per instint partidista, però no per interès ciutadà.

Emperò, el mal a la ciutat ja s’ha fet perquè el nom de Barcelona ha recorregut el món com a exemple d’odi antiisraelià, sense parangó amb cap altra ciutat europea i només equiparable a l’antisemitisme clàssic de determinats països islàmics. I no tots, perquè amb els acords d’Abraham, fins i tots hi ha països islàmics que estan establint relacions fluides i profitoses amb Israel, de manera que Colau va a l’inrevés de la història. El segle XXI està canviant el paradigma de l’Orient Mitjà, però les Colau de torn romanen ancorades en les dinàmiques destructives del segle XX.

Més enllà de la qüestió d’Israel i de la pancarta clàssica dels seus odiadors, aquest episodi és tota una metàfora de la cultura sectària de determinada esquerra, que mentre ven la fanfàrria de la «nova política», assumeix les maneres deplorables de la política més rància. Com és possible, per exemple, que els Comuns, aquests grans defensors de l’assemblearisme, els acords amb les bases i la democràcia participativa, governin a cop de decrets d’alcaldia, en contra del parer de la majoria del plenari, i, en conseqüència, en contra de la majoria dels ciutadans? Lluny d’entendre que una decisió que contamina internacionalment Barcelona necessita un gran consens per aprovar-se, els Comuns decideixen potinejar el nom de la ciutat per pur interès de partit, contra el sentit de la majoria. Per cert, en aquest cas al costat d’ERC, l’únic partit que va donar suport a Colau, i que també parla molt de nova política, mentre acaba d’imposar el director de Fira 2000 contra el parer de totes les parts implicades.

Notícies relacionades

Barcelona assegura que mantindrà la cooperació amb Gaza malgrat la ruptura amb Israel

El ple vota que Colau reprengui les relacions amb Israel però no la pot obligar a fer-ho

I no es tracta només del decret sobre Israel, sinó de tantes altres decisions imposades per la cabota als ciutadans de Barcelona, sense els acords pertinents.

En la pancarta, Colau i companyia són molt assemblearis, però quan tenen el poder l’imposen com si fossin una monarquia.