El vol dels voltors

Va ser Maquiavel qui va escriure tot un tractat de teoria política per demostrar que la política i la moral no eren companys de viatge. Ans al contrari, el "bon príncep" havia de defugir les virtuts de la moral si volia governar amb eficàcia. Setze segles abans el gran Ciceró havia dedicat la seva obra a demostrar el contrari, que no hi podia haver bona política sense moral, però ell mateix va poder veure com desapareixia tot rastre de moral en el si del poder romà, i en patia les conseqüències: per ordre de Marc Antoni, l’exèrcit el caçava i li tallava el cap i les mans. Les seves despulles, empalades i exposades als rostra del fòrum romà, serien l’epitafi del fracàs del seu ideal.

De Ciceró a Maquiavel, la política situada en el fràgil equilibri entre la decència ètica i el relativisme moral, per bé que, ben llegit, El Príncep del pensador italià no s’allunya tant de La República del senador romà. És cert que Maquiavel considera que hi ha pecats morals necessaris per a l’exercici del poder –des de la mentida i la manipulació, fins a l’autoritat despòtica–, però alhora considera la moral com el darrer dic que impedeix arribar a les pitjors atrocitats. És a dir, fins i tot en l’astúcia descarnada del príncep hi ha d’haver un límit que separa el governant del monstre.

No hi ha notícia que permeti creure que Santos Cerdán, Montoro i la resta de tenors del cor hagin llegit aquests pensadors, ni tampoc sembla imaginable que s’hagin plantejat la dualitat entre la moral i la política. En realitat, més que un tractat de política deuen haver nodrit els seus afanys en les arts de Cassim, el rei dels 40 lladres de les Mil i una nits. No destil·len cap grandesa, ni tan sols en la banda fosca del poder, sinó simple vilesa, el vell afany del lucre personal. Aquesta bandada de voltors no mereixen que s’elevi el seu lladrocini a categoria de dilema filosòfic, però sí que són el símptoma de la malaltia de la política espanyola, la incapacitat de la qual per trobar un sistema blindat a la corrupció sistèmica és total.

Ara viurem l’espectacle del ventilador a tota màquina, uns contra els altres, esperançats que la pestilència de la merda aliena tapi la fortor pròpia. Sincerament és pornogràfic veure la felicitat que ara sent el PSOE amb la muntanya de fems que sorgeix de la cova depredadora de Montoro, aferrats al vell consol dels ximples. Però com diu la saviesa popular, "mal de molts, conhort de boigs", no endebades el repartiment de la brutícia no neteja res, sinó que ho empastifa tot.

Aquesta és la malaltia profunda d’Espanya que ataca la seva credibilitat política i la confiança ciutadana: la idea que no hi ha pomes podrides, sinó tot un sistema que permet, potencia i protegeix la podridor. No només no evita la corrupció, sinó que l’empara sota tantes capes protectores que no penetra la llum. No oblidem que la tríade del Peugeot va formar part del primer cercle de Pedro Sánchez, va gaudir de molt de poder i d’impunitat, i s’ha mantingut impune durant anys. El tal Koldo ha tingut temps d’acumular gravacions que arriben a la gegantina xifra de 10 terabytes (uns 65 milions de folis transcrits). Impossible que el PSOE no en tingués cap evidència. I en el cas de Montoro i els 28 de la colla tributària, la impunitat no ha caigut pels controls naturals del sistema, sinó per la bona feina de Rubén Rus, el persistent jutge de Tarragona que, allunyat del soroll, ha anat acumulant evidències durant anys. ¿El PP no en sabia res? ¿El mateix PP que encara no sap qui era M. Rajoy? ¿El mateix que va intentar silenciar l’escàndol Bárcenas? ¿El mateix de la Gurtel?

Notícies relacionades

Una sirena encallada al Congrés

Revisar el temps escolar

Per molt que Feijóo s’espolsi la porqueria, i Sánchez no sàpiga qui eren els seus amics, el fet és que anys de corrupció sistèmica només poden perpetrar-se amb una flagrant inoperància, molt de silenci i necessària complicitat. Ambdós partits han permès la corrupció, i aquesta convicció és més demolidora que el dany que hagin fet els corruptes. Per això s’instal·la el "tots són iguals" que acaba desviant els vots cap als extrems ideològics.

Afirmar que Vox en serà el principal beneficiari, a hores d’ara és una obvietat. És el resultat de la política sense moral, que, per procés invers, acaba beneficiant els més immorals de tots.