¿Petro està mutant en Maduro?

Formulo la pregunta directament: "¿Colòmbia s’està convertint en Veneçuela?". I, en reverberació, insisteixo: "¿Petro està mutant en Maduro?".

"Sense cap dubte. Fixa’t, fins i tot es vesteix igual, amb la camisa vermella i l’espasa a la mà". Qui em respon és Ingrid Betancourt, a qui tinc l’honor d’entrevistar per a Punto Rojo, el programa d’especials que estic fent a Dnews, el senyal televisiu que s’emet per a tot Llatinoamèrica. Durant una hora de conversa, Betancourt va desgranant, com si fos un rosari, cada un dels passos del deteriorament actual de la vida colombiana, les dades de la qual en termes de violència, drogues i erosió democràtica són esgarrifoses. Ella mateixa m’explica que, després de l’atemptat a Miguel Uribe –que atribueix directament al president Petro–, marxa de Colòmbia perquè no se sent segura. Coneix molt bé el que és la violència política, amb els seus terribles sis anys de segrest a la selva en mans de les FARC. "¿Et va trencar el segrest?", li pregunto, mig astorada, i ella rebat: "No és que em trenqués el segrest, és que visc trencada". I llavors assegura que Colòmbia està tornant als temps de Pablo Escobar, que zones senceres del país estan en mans de guerrilles i grups delictius, que la mutació de Petro en Maduro va accelerada, i que avui es produeix més cocaïna que en els temps de Narcos.

"¡Sí, és cert!", em respon quan ho pregunto a una altra gran dama de la política colombiana, l’exministra de Defensa i exvicepresidenta Marta Lucía Ramírez, a qui entrevisto dies després. I em recorda el recent informe de l’ONU, el títol del qual no deixa lloc a dubtes: Colòmbia produeix el 67% de la cocaïna del món, ha augmentat la seva producció un 53% i la superfície dedicada al cultiu ha arribat a les 253.000 hectàrees. Ramírez també denuncia el sever deteriorament de la democràcia colombiana –"patim una regressió de 30 anys"– i apunta Petro com a responsable de l’empitjorament de tots els indicadors d’alarma: inseguretat, violència, drogues, fiabilitat democràtica. Amb una dada afegida, que sacseja sensiblement el panorama: el reclutament forçós de nens i adolescents per a les guerrilles, la majoria provinents de zones indígenes. I a una sola veu, tot i que en temps diferents, tant Ingrid com Marta m’asseguren que hi ha zones de Colòmbia, especialment les situades a la frontera veneçolana, que estan fora del control de l’Estat. "El procés de destrucció de la democràcia colombiana està accelerat", assegura una d’elles, i l’altra assevera: "Amb Petro tot, tot, ha anat a pitjor".

Notícies relacionades

Finançament, ni tan poc, ni tant

Aplicar la llei amb tot el rigor

Si la mirada s’amplia a tota la regió, els indicadors són igualment preocupants. Per exemple, en una altra entrevista amb Diana Salazar, exfiscal general de l’Equador, responsable de grans causes contra el narco i la corrupció –va instruir el cas que va derivar en la sentència contra Rafael Correa–, m’assegura que ha acceptat el càrrec d’ambaixadora a l’Argentina com a protecció: "A l’Equador no poden garantir la meva vida". La preocupació no és infundada. Segons Insight Crime, l’Equador se situa com el país més violent de Llatinoamèrica, amb un assassinat per hora. Només en els primers 50 dies de l’any es van documentar 1.300 homicidis. El Perú i Bolívia van al darrere. Però el principal focus de desestabilització és l’eix bolivarià, que, al seu deteriorament global, afegeix la seva aliança amb l’Iran, que ha permès que els actius de Hezbol·là campin al seu aire pel territori i dominin completament la triple frontera. En parlo també –zoom en clandestinitat– amb María Corina Machado, que llança un envit a futur: "Veneçuela és un hub criminal. Quan fem fora Maduro, el transformarem en un hub energètic". De moment, Maduro resisteix, mitjançant repressió, i amb aquest panorama a la regió, la bolivarització de Colòmbia dispara sensiblement l’alarma.

I, mentre tot això passa, les esquerres de les nostres llars eleven als altars aquests règims corruptes i autàrquics que han destruït la regió. Lluny de defensar la lluita democràtica dels que denuncien la repressió i la corrupció dels Maduro, Petro i companyia, continuen presentant-los com a defensors del poble. És una perversió ideològica incomprensible, o no tant... Al cap i a la fi, són els mateixos que elevaven als altars els Fidel Castro d’abans.