Sembla una tonteria | Article de Juan Tallón Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Està bé, però
Moltes històries comencen precisament amb un «està bé, però...»; només amb això ja pots imaginar què ve a continuació
Dissabte em vaig posar a cuinar ràpid i sense ganes, i, com sempre, no vaig tastar el plat fins que va estar fet; aquesta vegada, eren uns bolets amb arròs. Disfruto que algunes coses no tinguin solució i s’hagin d’acceptar com venen, sí o sí. «¿Com està?», li vaig preguntar a la meva filla, oferint-li el tast. «Està bé, però...», va dir, i es va quedar pensativa. «¿Però què?», vaig voler saber. Es va endinsar en el silenci. Només després d’insistir-hi molt va deixar caure que potser estava una mica insípid. «Ah, està insípid. Terrible», vaig remugar, sense massa entusiasme per la crítica. «No té gust de res, pare», va afegir inesperadament. En general, gairebé sempre hi ha un però, si no diversos. No es coneix un dia sense ells... perquè no existeix. O el poses tu, o te’l posen.
Entretots
Moltes històries comencen precisament amb un «està bé, però...». Només amb això ja pots imaginar què ve a continuació. Hi ha una cosa que sovint torna insuficients les coses bones, de tal manera que deixen de ser bones de seguida. Potser són bones durant tres o quatre paraules, posem-n’hi, cinc o sis com a màxim, fins que es pronuncia la conjunció adversativa. Però, però, però. Els dies s’omplen de penes semblants a esperances i esperances semblants a penes. No se sap què és què, ni on comença l’encert ni on l’error. Simplement, però. I, després, el vague desencant.
Estar plenament satisfets és dificilíssim. Sembla que aquesta plenitud ens deixa descontents. Tu te’ls promets feliços, i quan arriba l’hora, l’expectativa pren vida com a somni trencat: el maleït ‘però’. La conjunció et sumeix en un estrany estat de decaïment, més difícil de gestionar que si des del principi et diguessin «malament, tot malament, dedica’t a una altra cosa». Almenys, quan la frase comença per «malament», no s’aixequen esperances. Em pregunto si la nostra insatisfacció respon a l’època o si estar vius sempre va passar per dir «però». Tot i que d’altra banda, sembla que desprengui cert encant que un faci coses que just encaixin en una categoria tan particular: bé, però...
