Pitjor és matar
En les nostres pitjors ratxes, viure consisteix a agafar-se a claus roents successivament amb l’objectiu de mantenir el cap fora de l’aigua. De vegades no tens alternatives, així que t’aferres a l’únic que pots i que tens al teu abast. I el mínim que pots fer, com Cerdán, és dir que ets una persona íntegra i que existeix una conspiració per acabar amb tu quan estàs a punt d’entrar a la presó. Tampoc és que aquest sigui l’últim clau. Pots al·legar, més endavant, que almenys no has matat ningú. I encara en aquest cas, és a dir, en el d’haver matat algú, tens la sortida de suavitzar-ho, com aquell personatge de 99 River Street, de Phil Karlson, que confessa a un amic que ha matat algú i l’amic troba una frase per treure importància al crim: "Hi ha coses pitjors encara, com anar matant algú minut a minut".
Recordo que, quan em feien anar al llit abans de les nou, m’agafava al sofà, mentre la meva mare m’arrossegava. Després m’aferrava a la pota de la taula, i després a una cadira, i al marc de la porta. En l’últim segon, al·legava que volia fer pipí o que em feia mal el coll. Abans o després, tots ens aferrem a claus cremant perquè no hi ha res més a mà al que agafar-nos. Tot i que les coses massa calentes fan por, poden deixar de ser metàfores de salvació. Fa anys, l’amic d’un amic va arribar borratxíssim a casa, dient que era Llucifer. "Soc Llucifer, soc el diable en persona", proclamava. El seu pare li va ficar el cap sota de l’aixeta. Quan semblava que per fi es tranquil·litzava, va començar a cridar: "¡Soc a l’infern!", "¡cremo a l’infern!", "¡em cremo!". El pare no entenia res, fins que va començar a sortir fum del cap del noi. Va tocar l’aigua i va comprovar amb horror que cremava molt.
¿En què penses quan et dirigeixes a la presó i, des del cotxe, les últimes estampes de la vida en llibertat se t’apareixen només com les imatges d’una màquina escurabutxaques? Potser et preguntes què et trobaràs a dins, si els llençols et faran angúnia, si t’agradarà el cafè o si passaràs fred a la cel·la a les nits, o si tindran una biblioteca amb els assajos de Montaigne. O potser només penses que era bonic viure fora, mentre et vas preguntant com has pogut acabar així. Vas acaparar un gran poder. Van dir, durant anys, que podies fer miracles. Res semblava llunyà o inabastable, res se’t negava. Ho vas tenir tot. I, no obstant, no et va semblar tant. En vas voler més. Et semblava impossible, sense ser un expert en probabilitats, que una història d’apropiació pogués acabar malament per als teus interessos. Abans havien de caure d’altres. "¿Tot allò era legal?", es preguntava el protagonista d’El lobo de Wall Street. "De cap manera. Però estàvem guanyant un munt de diners", es justificava. ¿I què fas quan guanyes tants diners? Deixes de pensar si és legal o si no ho és. La pasta et tapa la vista. Així que ara estàs en el fang, sense honra, amb la necessitat de fer un gir en la teva existència, canviar d’aires, tornar a començar, però en una altra vida, perquè en l’actual has tingut mala sort i t’han enxampat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
