Perdre’s de vista
Qualsevol forma que adoptin unes vacances d’estiu remet, en essència, a un acte de desaparició. Hi ets, i l’endemà t’esfumes. Fas, i de cop deixes que faci un altre. No necessites res del que veus o tens a prop diàriament. Resulta agradable perdre coses i persones de vista. En aquell moment, quan es trenca la rutina, s’obre un període de temps variable en què intentes que tot allò de què normalment estàs pendent et sigui igual. "No em preocupa" potser és la frase que defineix millor unes vacances. Te’n vas i intentes des d’aquell instant no assabentar-te de gaire, quan fins aleshores la teva vida consistia a estar al corrent de tot. La vida se suporta millor si vas barrejant coneixement i ignorància. L’estiu, tradicionalment, era això en especial: no saber massa bé què passava al teu voltant, en part perquè no passava gairebé res d’extrema gravetat. Potser l’estiu consisteixi abans que res en una falta notable d’importància. Crec que sense importància es viu millor. Ara ja passa de tot, però aquest és un altre tema. Cal fer com si no passés. Les vacances t’imposen l’obligació moral de mirar cap a una altra banda.
S’imposa la pretensió de donar l’esquena a la realitat tal com estàs acostumat a relacionar-t’hi; i que no passi res compromès. Pensar que algunes coses aniran a millor a la tornada només pel fet de no recordar-les és gairebé un dret. Existir passa per deixar-se en pau de tant en tant. Qui sap si el gran èxit de la intel·ligència no deu ser que moltes coses ens portin a l’expectativa temporalment. A partir de cert dia, per exemple avui, qualsevol assumpte delicat ens hauria de produir encongiment d’espatlles, mentre ens entreguem a la delicada tasca de desaparèixer. Fins i tot a la possibilitat d’avorrir-nos. L’avorriment produeix fruits inimaginables.
Notícies relacionadesFa uns anys, de vacances en una localitat valenciana, em va entrar un avorriment atroç, i al consultar el diari local vaig veure que aquella tarda se celebrava una subhasta d’armes a la caserna de la Guàrdia Civil. Per fi una mica de cultura, em vaig dir. M’hi vaig presentar. Les armes estaven disposades al llarg de dues grans taules, com si fossin els escamarlans d’un casament. Una dotzena de tios estudiava el gènere en un silenci inquietant, barreja de biblioteca i selva vietnamita. Em preguntava si podria tocar les armes, quan vaig observar que un senyor no només agafava un rifle, sinó que m’apuntava. Va esclafir a riure i, per tranquil·litzar-me, em va dir que tenia mala punteria. Va ser una tarda absolutament meravellosa. I tot perquè m’avorria.
Els desitjo el mateix per a aquestes setmanes. Aprofitin per creuar-se de braços. Si algú els diu que s’ha de canviar una bombeta, responguin "Estic de vacances, ho sento", i continuïn llegint, o mirant per la finestra. ¿Cal comprar vi per al sopar? ¿Parar la taula? ¿Portar l’avi a urgències perquè ha caigut per les escales? A vostè li és del tot impossible donar un cop de mà: està de vacances. Si intenten fer el mínim possible, el món millorarà automàticament.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
