Sembla una tonteria
Ficció i no ficció
Potser cal començar a distingir entre currículums de ficció i de no ficció. Un podria servir per aconseguir feina, o per perdre-la, i un altre perquè, quan el llegeixin, diguin "carai, quins ornaments", com quan entres en una d’aquestes cases plenes d’objectes que no serveixen per a res, tret de per dir "hòsties" o "carai" amb admiració. O potser cal eliminar els currículums. En aquest cas aniries a buscar feina i diries: "Jo sé fer això", per exemple, gastar diners públics, o redactar una notícia sense manipular-la, i algú et demanaria: "A veure, fes-ho". El que està clar és que els currículums fraudulents no porten enlloc. De vegades condueixen al desastre total. Mirin Jean-Claude Romand, a qui Emmanuel Carrère va retratar en un dels seus millors llibres. No va anar un dia a un examen, després no va anar a classes, i al cap de tres anys va haver d’inventar-se la seva llicenciatura en Medicina. A continuació, es va inventar que treballava de metge, i després que tenia un bon sou. Així 20 anys. Quan la seva família va descobrir el pastís, la va assassinar sencera.
D’altra banda, la veritat dels currículums és avorrida i trista, començant per la data i el lloc de naixement. Hi ha alguna cosa en aquest foli, o folis, que té gust de paret d’hospital, de pintura, de ciment, d’asèpsia, de res. Fins i tot la mentida pot resultar anodina, llastada per l’afectació. De vegades crec que seria agradable llegir, entre una breu relació de mèrits i títols, alguna referència al fet que l’individu és maniàtic, es neteja les sabates contra el camal dels pantalons quan entra a l’ascensor camí d’una reunió o que durant un viatge de feina va robar el barnús de l’hotel, a més del llapis de la tauleta de nit. Potser són els detalls sense importància, aliens a la teva vàlua, que no obstant expliquen més coses sobre la teva persona que la teva edat, la teva última feina o la carrera que vas estudiar per a res.
És horrible inventar mèrits. Gairebé tant com no inventar-los. Una carrera professional hauria d’ocupar menys de mig foli. I, tot i així, mig foli gairebé sembla excessiu. Allà cap una novel·la, si està ben escrita i planxada. Almenys una novel·la sempre revelarà una cosa autèntica sobre el seu autor. Un currículum, en canvi, el primer que diu és que estàs tan desesperat que no has tingut més sortida que escriure’l. Sortir en defensa d’un mateix, presumint de la vida laboral que ha portat, no té elegància. El bonic és quan surten els altres a reivindicar-te. Fa 30 anys, un veí de Vilardevós, analfabet, va acudir al capellà a la recerca d’una carta de recomanació perquè el rebés un advocat. El tipus, anomenat El Cojo, era mala persona, però tot i així el capellà va escriure la carta. Dos dies després, l’interessat es va presentar al despatx de l’advocat. "Així que ve vostè de part del senyor José…", va dir. El Cojo va somriure, convençut que res podria sortir malament, i li va estendre la carta. El lletrat es va posar les ulleres i va llegir: "Amic Rodrigo, el portador de la present carta és el fill de puta més gran de la província. Puteja’l com puguis. El teu amic, José". L’advocat va somriure foscament i va dir: "Ha tingut vostè sort; en efecte ve molt ben recomanat".
