¿I ara què?
¿Qué pasa con las vacaciones en el trabajo que no disfrutas este año? /
¿No et passa, em va preguntar una amiga, que quan te’n vas de vacances, després d’un any esgotador, que t’ha deixat rebentat, en una ocupació que només et produeix ansietat i et reclama molt més del que et dona, que sempre et qüestiones què fer amb la teva vida a la tornada, perquè seguir tal com fins ara s’assembla massa a malgastar-la? En aquell moment vaig respondre que no, però matisant que mitja hora després potser podia dir que sí. Desconèixer què fer amb la teva vida representa una inquietud vellíssima. Aflora en diferents etapes, també en l’adulta, per descomptat, quan se suposa que ja n’has fet alguna cosa. És com si la vida mai estigués feta, i calgués fer-la contínuament. Quan ets molt jove resulta gairebé obligatori no saber per on encaminar-se. Si et pregunten què vols ser, què menys a comentar amb una ingènua superioritat i amb tota la teva vocació "Jo no vull ser res". Per què cal ser alguna cosa. Però aquella època queda enrere, madures, et converteixes en algú, i en un moment donat adverteixes que no t’agrada en absolut això en què t’has transformat.
Hi ha persones que entren en aquest tipus de qüestionaments, o crisis, quan avança l’estiu i aturen la seva activitat, i d’altres més aviat quan finalitza l’any i apareix el nou a l’horitzó. Fins aleshores, les poderoses forces de la inèrcia aconsegueixen que no pensis gaire, o no gaire seriosament, en si et trobes o no a gust amb la forma en què cremes els dies, els mesos. Va tot a tal velocitat, i estàs tan absorbit pels infinits esdeveniments i decisions que has de prendre per lidiar-hi, que no trobes l’hora perfecta per respirar i preguntar-te "¿On vaig?" i, sobretot, "¿Vull anar a aquest lloc?".
El cervell té el poder de tornar invisibles les afliccions durant un temps. S’acomoda a la idea fantasiosa que les circumstàncies bé poden canviar soles i posar-se de cara el dia menys pensat. D’altra banda, la vida no és un objecte, una cosa material, sinó més aviat un escenari, així que sense advertir-ho deixes de preguntar-te per aquesta, pel sentit que cal donar-li, i et limites a anar tirant. Quan te n’adones, no estàs fent alguna cosa amb la vida, sinó que ella t’està fent a tu. En uns quants moments, quan frenes i deixes de fer això que et consumeix malaltissament gairebé tot el temps, et qüestiones si emprendre a la fi canvis importants o continuar igual. De sobte, entre les vacances i la tornada a la feina, entre l’any vell i el nou, els dubtes ressorgeixen i no pots mirar per a cap altre costat. ¿Estàs portant l’existència que t’agradaria, o desaprofites els teus millors anys? Per descomptat, a la tornada d’un parell de setmanes, la intensitat del món torna a entabanar-te. T’oblides de tot. No saps què fer de diferent amb la vida, o no t’atreveixes, així que fas allò de sempre. Tot i que és inevitable no tenir l’esperança que un dia a la fi tot canviarà. Potser és aquest estiu. Perquè si no és aquest estiu, hi ha la possibilitat que no sigui mai.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
