Consolidar o avançar?

Aquesta és la situació que penso que estem afrontant en el moment actual en la sanitat catalana.

Els nostres equips d’atenció primària, especialment metges i infermers, estan sota mínims, ja des d’abans de la COVID 19 i aquesta situació, ara, s’ha aguditzat. Menys professionals, més cansats, amb més desencontres amb els seus pacients per les condicions i limitacions en que s’han de realitzar les visites. Segons el Sindicat de Metges de Catalunya el 70% dels professionals sanitaris tenen algun símptoma de “burnout”. Estan cremats. No tenim prou metges ni infermers. I no sols per que el sistema no en produeix els suficients. Es que molts dels que acaben, un cop formats, marxen de Catalunya. No tenim capacitat de retenció dels nostres professionals sanitaris.

Per tal que puguem retenir professionals cal que siguem capaços d’oferir sous dignes, bones condicions laborals (horaris, conciliació familiar....), estabilitat, i possibilitats de progressar a nivell professional. Majoritàriament no ho complim. Sous baixos, horaris llargs, altes càrregues de treball burocràtic poc motivador, interinatges i inestabilitat en els llocs de treball, estacament, manca d’accés a les noves tecnologies... La piràmide de Maslow, la de la jerarquia de les necessitats i motivacions humanes, per terra. Ho tenim difícil. Calen diners, és cert.

La perspectiva no és bona. Necessitem 5.000 milions d’euros per sortir de la situació en que anys de retallades, de pensar que el nostre sistema sanitari era dels més eficients i millors del mon i que amb això aniríem tirant, ha arribat al seu límit, empentada per les onades del covid.

Venen pressupostos. De l’Estat i de la Generalitat. Aquest 5.000 milions en cinc anys que ens calen, els tindrem? Tan de bo, però no acabo de creure’m que es puguin obtenir els fons necessaris per donar-li la volta a la truita. Si és així, endavant. Com va dir el conseller Argimon en el seu discurs del 2 de novembre, «ara tot això ho hem de fer. Ara és el moment».

Però, i si no s’assoleix? Si ens quedem com sempre? Confiem en els fons extraordinaris covid, però això és puntual. Confiem en els fons europeus, el Next Generation, però això no va dirigit a la despesa corrent, als sous i a assolir més personal. Jugarem a fer veure que donem respostes a tothom sense resoldre problemes de base i per la base?

Cal explicitar un pla B per si venen dolentes. Un pla B que deixi ben clares les prioritats i com assolir-les. Quan en la economia domèstica els diners no arriben per tot, quan ja es va just per acabar el mes, cal plantejar clarament que no canviarem el cotxe, per que calen sabates i roba pels nens. I això és prioritari.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El nus principal del sistema sanitari és la relació professional-ciutadà. Si això s’afebleix tot se’n va en orris. I és aquí on tenim el nostre principal problema: la manca de professionals sanitaris i les condicions en que es veuen obligats a treballar. Cal crear les condicions per afavorir el retorn dels professionals que han marxat de Catalunya o han abandonat l’exercici assistencial. Cal aturar la hemorràgia: Els professionals volen guanyar-se la vida adequadament, poder conciliar la vida familiar, progressar en la seva feina i tenir bones condicions de treball (horaris, càrregues, etc.), és a dir, ser reconeguts, no amb copets a l’espatlla o aplaudiments, que estan molt bé, sinó amb fets tangibles. Esta bé, és correcte i necessari millorar la eficiència dels professionals, metges i infermers, amb la introducció de nous perfils professionals que disminueixin les seves càrregues burocràtiques, possibilitant que es dediquin a les tasques amb més valor afegit. Però no n’hi ha prou. Si volem que el sistema funcioni calen metges i infermers.

Consolidar o avançar? Consolidar. Em de donar fi a un sistema sanitari amb peus de fang. I aquest peus, aquesta base sobre la que tot s’aguanta es diu mes professionals i millors condicions de treball.