¿Més cribratges?

El cribratge consisteix en la realització de proves diagnòstiques, en el cas de càncer de mama, les mamografies, i en el de càncer de colon i recte, els tests de sang oculta en femta, a persones suposadament sanes per identificar signes que encenguin l’alerta respecte a l’existència d’un càncer en individus sense símptomes evidents.

Primer fet: els cribratge es fa a persones que no estan malaltes, fins que es demostri el contrari.

Segon fet: un test positiu o dubtós en un cribratge no equival a l’existència de la malaltia. La major part de tests que s’utilitzen en els cribratges no son la prova de màxima confiança per al diagnòstic d’una malaltia, sinó que ofereixen una aproximació a una sospita raonable de l’existència de la malaltia. Per tant, són factibles els errors: falsos positius, quan el test és positiu en una persona que realment no està malalta, i a la inversa, els falsos negatius, quan el test és negatiu en una persona que realment està malalta. No és mala praxi, és estadística.

Malalties importants.

Notícies relacionades

L’auditoria sobre la DGAIA detecta deficiències en la gestió d’ajudes

Un de cada quatre metges es jubilarà en la pròxima dècada

Tercer fet: no qualsevol malaltia pot ser sotmesa a un cribratge. Han de ser malalties importants i relativament freqüents, cal conèixer molt bé l’evolució de la malaltia, hi ha d’haver criteris prou clars per al seu diagnòstic, i hi ha d’haver una manera acceptable per al tractament de la malaltia. Si no hi ha un tractament efectiu, no s’ha de fer el cribratge. Diagnosticar abans no sempre és garantia de millors possibilitats de curació o d’allargament de la vida. En el moment actual els cribratges més acceptats són el de càncer de mama i el de colon i recte. I si l’Administració no pot donar resposta ràpida a l’aclariment de casos dubtosos i a l’inici de tractament, és millor no fer-ho.

Avui la notícia és que a Catalunya aquest any no es podrà posar en marxa l’ampliació de les franges d’edat candidates als cribratges de càncer de mama i de colon i recte. No hi ha Pressupostos i no hi ha radiòlegs ni digestòlegs suficients per donar la resposta ràpida i fiable que esmentàvem. I aquí encetaríem tot un altre debat: el dels dèficits pressupostaris crònics de la sanitat catalana i la manca de metges, especialment de determinades especialitats. En els darrers anys la població del nostre país ha crescut en dos milions de persones i el pressupost en torn d’un 3%-4%. ¿Què farem quan arribem als 10 milions de catalans? ¿Millors cribratges? ¿Segur?.