Vacunes i xarampió

Pel conjunt de l’Estat espanyol l’any 2023 sols es van declarar uns 14 casos de xarampió, el 2024 ja en van ser 227 i el 2025, 397, dels quals entre un 40% i un 50% eren més petits de cinc anys. Recordem que la vacunació recomanada a Catalunya és de la primera dosi a l’any i la segona, als tres anys. Si consultem les dades de cobertura vacunal del portal SIVAMIN del Ministeri de Sanitat, veiem que, pel conjunt d’Espanya, i per a la primera dosi, tant l’any 2023 (97,83%) com el 2024 (97,29%) la cobertura va ser superior a la del 2022 (97,24%) i molt per sobre de la del 2021 (95,57%).

Respecte a la segona dosi i, per tant, a la vacunació completa, la cobertura va ser, l’any 2021, del 91,91%, el 2022 del 93,92% i el 2024 del 93,67%. Segons aquestes dades, la cobertura vacunal, tan en primera com en segona dosi, ha tornat a nivells no massa diferents dels que teníem en la prepandèmia. Aquests són uns nivells bons, si ho comparem amb la major part de països de la resta d’Europa.

Tot fa pensar que, si bé a escala comunitària estem bé, és possible l’existència de bosses concretes que, per diferents circumstàncies, com la immigració sense documentació i molta mobilitat i, per tant, deficient cobertura sanitària, o col·lectius que, per motius ideològics o religiosos, són reticents a les vacunes. A més, tindrem persones adultes, fora d’aquests dos grups, desinformades o mal informades sobre els riscos i avantatges de les vacunacions. La globalització fa la resta: gran part dels malalts registrats a Espanya són casos importants procedents, sobretot, del Marroc i Romania.

En resum, tenim dos nivells de problema: la desigualtat social d’aquells que tenen dificultat per accedir a les vacunes, i la desinformació d’aquells que tenen dubtes o pors respecte dels seus efectes, que es calcula que poden ser entre un 20% i un 40%. El dits ‘antivacunes’, afortunadament a casa nostra, són minoria, entre un 2% i un 5%, tot i que van creixent, quan a altres països com França poden ser el 40%.

La solució no és imposar repressivament la vacuna. Davant d’aquesta situació cal combinar dues estratègies. La primera consisteix a fer un treball, mà a mà, amb els serveis socials comunitaris per tal d’identificar aquestes bosses de desigualtat i actuar-hi proactivament. I no tan sols respecte de les vacunacions. Això es diu ‘atenció comunitària’. Cal anar a buscar els problemes, i no esperar que vinguin a nosaltres.

Una segona estratègia consisteix a informar correctament, no sols com a resposta a una pregunta sinó, igual que en l’estratègia anterior, proactivament mitjançant tècniques de comunicació presumptiva, per exemple. I això vol dir parlar i parlar i, sobretot, creure-ho. Moltes vegades em pregunto si molts dels professionals sanitaris vàrem faltar a classe el dia que van explicar la prevenció de les malalties. L’exemple dels professionals respecte a la seva pròpia vacunació, per exemple, contra la grip, ens diu que sols un 40% es vacunen. I si nosaltres no ho fem, és que no ho veiem prou important. I així, com convencerem els nostres pacients? Formació i conscienciació pels professionals. Aquesta és feina de l’atenció primària.

Notícies relacionades

Jesús començà a plorar

Un altre decret òmnibus

Però tot això, a més que sigui considerat una prioritat pels responsables polítics i gestors, vol dir temps.

Estem vivint una molt forta crisi en l’atenció primària. Van amb l’aigua al coll. No els podem exigir més si no ho resolem, ni vacunacions ni moltes coses més.