Biden a Europa

Avui sona a túnel del temps, però una Europa dominada per Hitler va ser el gran perill a principis dels 40. I que Stalin pogués controlar-la –com havia fet amb Polònia o Txecoslovàquia– era llavors el malson de molts líders europeus. Aquell món va deixar d’existir fa molt. La Unió Europea és des del 1958 un projecte errant –ambiciós i difícil–, però en progressió més o menys dinàmica. Stalin va morir el 1953 i l’URSS va desaparèixer el 1989. I en les últimes dècades la Xina s’ha convertit en una gran potència econòmica i militar. 

Però la cooperació entre els països democràtics dels dos costats de l’Atlàntic –plasmada també en la liberalització del comerç mundial i el naixement del G-7, que reuneix les set grans economies– ha seguit intentat condicionar i gestionar la marxa d’un món en transformació constant. A la dècada del 1970, els set països del G-7 (els Estats Units, Canadà, el Japó, Gran Bretanya, Alemanya, França i Itàlia) eren el 80% del producte brut mundial. Avui, degut sobretot al creixement de la Xina i els països asiàtics, són només el 40%. 

D’altra banda, en els quatre anys de Trump i el seu ‘America First’, els Estats Units han canviat d’actitud i han encoratjat el proteccionisme i la crítica a organitzacions internacionals com l’ONU i l’OMS. També han posat en dubte la utilitat de l’OTAN i tractat els països europeus com a competidors deslleials i, al mateix temps, paràsits de la protecció americana. Trump ha exhibit desconfiança en les democràcies i una estranya afinitat amb dirigents autoritaris, com Putin o Erdogan.

D’aquesta manera, l’agenda dels greus problemes mundials, que no són només els del terrorisme i els estats que els emparen sinó també les desigualtats, els fràgils acords de desarmament i el canvi climàtic, es va fer més explosiva. El món necessitava més cooperació –i fins i tot un embrió de govern mundial–, però lliscava pel pendent del nacionalisme i el proteccionisme. I el president de la primera potència mundial n’era l’agitador suprem.

L’elecció de Biden, afortunadament, ha canviat les coses. Trump només era jutjat de forma positiva pel 17% dels ciutadans de les 12 primeres economies del món. Biden ho és ja, darrere de Merkel, pel 75%. I, en aquest context, Biden fa a Europa el seu primer viatge a l’exterior. El seu objectiu és restaurar les relacions de confiança entre els estats del G-7, de l’OTAN i amb la UE perquè els països de tradició democràtica (que avui pesen menys a l’economia mundial) no perdin la capacitat de fer un front unit davant els problemes mundials.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

I el primer desafiament comú és el de les relacions amb Rússia, potència militar expansionista (per això es veurà amb Putin), i amb la Xina, que en pocs anys serà la primera potència econòmica. I cap dels dos evoluciona cap al respecte als drets humans.

El viatge de Biden a Europa obre la possibilitat de reconstruir l’aliança per orientar el món cap al progrés sense perdre la democràcia. No és poc.