La nota

Biden a Europa

El president americà vol donar nova vida a l’Aliança Atlàntica per afrontar les relacions amb la Xina i la Rússia de Putin

Es llegeix en minuts
Biden a Europa

DPA

L’aliança entre els Estats Units i els països europeus ha sigut un factor fonamental de l’ordre mundial des del final de la Segona Guerra Mundial el 1945. Quan el 1949 es crea l’OTAN, l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord, es fa sobre la premissa que el final de la Guerra Mundial hauria sigut diferent sense la intervenció dels Estats Units. I que les democràcies europees necessitaven la protecció americana davant la possible agressió de l’estalinista Unió Soviètica.

Avui sona a túnel del temps, però una Europa dominada per Hitler va ser el gran perill a principis dels 40. I que Stalin pogués controlar-la –com havia fet amb Polònia o Txecoslovàquia– era llavors el malson de molts líders europeus. Aquell món va deixar d’existir fa molt. La Unió Europea és des del 1958 un projecte errant –ambiciós i difícil–, però en progressió més o menys dinàmica. Stalin va morir el 1953 i l’URSS va desaparèixer el 1989. I en les últimes dècades la Xina s’ha convertit en una gran potència econòmica i militar. 

Però la cooperació entre els països democràtics dels dos costats de l’Atlàntic –plasmada també en la liberalització del comerç mundial i el naixement del G-7, que reuneix les set grans economies– ha seguit intentat condicionar i gestionar la marxa d’un món en transformació constant. A la dècada del 1970, els set països del G-7 (els Estats Units, Canadà, el Japó, Gran Bretanya, Alemanya, França i Itàlia) eren el 80% del producte brut mundial. Avui, degut sobretot al creixement de la Xina i els països asiàtics, són només el 40%. 

D’altra banda, en els quatre anys de Trump i el seu ‘America First’, els Estats Units han canviat d’actitud i han encoratjat el proteccionisme i la crítica a organitzacions internacionals com l’ONU i l’OMS. També han posat en dubte la utilitat de l’OTAN i tractat els països europeus com a competidors deslleials i, al mateix temps, paràsits de la protecció americana. Trump ha exhibit desconfiança en les democràcies i una estranya afinitat amb dirigents autoritaris, com Putin o Erdogan.

D’aquesta manera, l’agenda dels greus problemes mundials, que no són només els del terrorisme i els estats que els emparen sinó també les desigualtats, els fràgils acords de desarmament i el canvi climàtic, es va fer més explosiva. El món necessitava més cooperació –i fins i tot un embrió de govern mundial–, però lliscava pel pendent del nacionalisme i el proteccionisme. I el president de la primera potència mundial n’era l’agitador suprem.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

L’elecció de Biden, afortunadament, ha canviat les coses. Trump només era jutjat de forma positiva pel 17% dels ciutadans de les 12 primeres economies del món. Biden ho és ja, darrere de Merkel, pel 75%. I, en aquest context, Biden fa a Europa el seu primer viatge a l’exterior. El seu objectiu és restaurar les relacions de confiança entre els estats del G-7, de l’OTAN i amb la UE perquè els països de tradició democràtica (que avui pesen menys a l’economia mundial) no perdin la capacitat de fer un front unit davant els problemes mundials.

Notícies relacionades

I el primer desafiament comú és el de les relacions amb Rússia, potència militar expansionista (per això es veurà amb Putin), i amb la Xina, que en pocs anys serà la primera potència econòmica. I cap dels dos evoluciona cap al respecte als drets humans.

El viatge de Biden a Europa obre la possibilitat de reconstruir l’aliança per orientar el món cap al progrés sense perdre la democràcia. No és poc.