Eurodisney, capital de França

— Roma.

— ¿I de l’Argentina?

— Buenos Aires.

— ¿I de França?

— Eurodisney.

Efectivament, som al parc de Disneyland París, jugant a les capitals de països amb els nostres dos nens per passar matar el temps. La seva resposta, el fet que considerin que la capital francesa no és París sinó el seu parc d’atraccions, és brillant (¿qui és Balzac, comparat amb el Goofy?), però la cua no premia la seva audàcia.

Hem arribat abans que obrissin. La consigna era clara: s’havia de fer cua a fora per poder fer cua aquí. Aquí és a l’atracció de Peter Pan i la previsió d’espera, malgrat llevar-nos d’hora, és de 90 minuts. M’armo de paciència per esperar l’entrada al País dels Somnis, però el que em volta pel cap és això: no hi hauríem d’haver accedit ni tan sols en somnis.

—Això és el súmmum del capitalisme, representa totes les coses que alguna vegada...–comença a dir la meva parella.

—És el millor dia de la meva vida –acaba dient al cap de només un segon el nostre fill gran.

No hi ha polèmica: Disneyland París és la capital de França i la calor és psicològica, malgrat els 35 graus que marca el termòmetre. Però la cua no avança i començo a mastegar ironia: ens dirigim cap a l’atracció del conte dels nens que no es fan grans, però a aquest pas les criatures de la cua envelliran mentre la fan. Ben aviat, perdran cabells i avançaran les entrades, se sentirà el rum-rum de la màquina per a la primera afaitada, els vindrà botant una pilota i no sentiran les ganes de xutar-la, començaran a dir bestieses de gent adulta com "els diners s’han de fer treballar" o "jo els diners els vull al camp i no pas al banc" o "abans la música sí que era música" o "qui no és comunista de jove, no té cor; qui encara ho és de vell, no té cervell". Potser, fins i tot, la seva pena no serà que acabin de tancar els cavallets del Dumbo per la calor, sinó que encara s’emboliqui més la troca a l’Iran o que tinguem com a ministre de Cultura un torero.

—Ultimamente, tenho passado per uma crise de caráter e identidade.

Sento dir això darrere meu i quan em giro veig un individu de la meva edat disfressat de Buzz Lightyear. A aquest portuguès li vull dir que l’entenc, però sembla que la cua avança.

Em plantejo si tancaran el parc per la calor, però recordo que l’única vegada que això va passar als EUA va ser quan els yippies la van fer grossa assaltant el vaixell de Tom Sawyer, fumant com locomotores i repartint quartilles subversives disfressats del Mickey.

Quan arribem a la porta d’entrada, hem esperat el que dura un partit de futbol. Però el que encara no sé és que l’atracció dura el mateix que una de les meves cançons favorites (Stay free, dels Clash): tres minuts i quaranta segons.

Pugem al barquet, que primer entra a l’habitació de la família Darling i fins i tot el gos xerraire, que fa de mainadera, ens saluda. Després sortim per la finestra i el veler s’eleva per solcar el cel enjoiat de la capital del Regne Unit (Londres, tot i que jo podria contestar: els Abbey Road Studios). Allà sota hi veiem el Big Ben i després sortim disparats cap a la resta de paisatges de l’aventura de la novel·la de Barrie: les sirenes o el vaixell del Capità Garfi.

Hem esperat una hora i mitja per disfrutar d’una mica més de tres minuts, però em sento com el desgraciat de Les nits blanques, la novel·la estiuenca de Dostoievski, que diu: "¡Déu meu! ¡Tot un minut de felicitat! ¿Potser és poc per a tota una vida humana?".

Notícies relacionades

La calor com a risc laboral

La jugada decisiva d’Ana Botín

M’ha semblat bonic i m’ha entristit una mica, que és el que em passa quan una cosa em sembla bonica però no quan una cosa m’entristeix. M’ha recordat els de pòlisses d’assegurança que resumeixen tota una vida en menys d’un minut i, quan acaben, et fan pensar en la senectut i la mort.

De vegades penso que només els nens i els jubilats pensen en l’important: no estan en edat productiva, així que tenen temps per entotsolar-se, més enllà de l’agenda del dia. Això hauria de ser una columna d’opinió seriosa, d’algun tema candent, però tot i això crec que envellirà més bé que moltes d’altres. Una veritat tan irrebatible com que Eurodisney és la capital de França si encara pots veure un Goofy o una Minnie al juliol i no pensar que algú, allà dins, les està passant magres.