Toc de queda i cinisme

Quan falta una hora, a les nou de la nit, surto a passejar pel meu barri. Els carrers s’aquieten, els restaurants serveixen els últims menjars per emportar. Al passeig del Born, uns quants nois beuen llaunes de cervesa al voltant d’un banc de pedra. Al passeig de Picasso, els sensesostre ja han parat les seves tendes Quechua o les cabanes fetes de cartró, qui sap si per complir amb la llei –són al carrer i alhora dormen en el seu simulacre de llar–. Els vianants que passen a prop seu van de pressa, amb peus lleugers, i el silenci ho fa tot més ombrívol. ¿Com és, penso, que ens hem deixat imposar tan fàcilment el toc de queda? La situació és molt greu i demana mesures extremes, ja ho sé, i la població és immadura, però no puc evitar veure-hi un instint marcial i de control. Tancats a casa per força, som el contrari dels cossos desobedients que teoritza Judith Butler.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Al principi el Govern en va dir «restriccions de mobilitat», com si el tecnicisme pogués colar, però de seguida van anomenar-ho toc de queda. L’expressió té una gravetat que remet als conflictes bèl·lics i la repressió social. Aquests dies llegeixo ‘No diguis res’ (Periscopi, en castellà a Reservoir), la crònica de Patrick Radden Keefe que ressegueix el conflicte d’Irlanda del Nord a través d’un episodi brutal: el segrest i assassinat, a Belfast, d’una mare de 10 fills. Radden Keefe descriu el moment en què es va imposar el toc de queda sobre tot un barri, amb els soldats patrullant els carrers i els veïns observant-los des de les finestres «amb un menyspreu indissimulat». La situació, diu, juntament amb la resposta als pots de gas que llançava la policia, va unir el barri en «una hostilitat agressiva».

Aquí, penso, l’hostilitat pot créixer per altres raons més cíniques, com amb l’escarni de dimarts a Madrid: tots aquells polítics, militars i empresaris sopant junts i sense mesures de seguretat. A les deu menys cinc soc al davant de casa. Passa un taxi lliure, després un repartidor de manjar amb bicicleta, després un cotxe de la policia. Tots van a poc a poc. Ara podria sortir un franctirador en alguna finestra, em dic, i m’esborrono de la meva exageració.