ANÀLISI
Piqué, futbol sense pàtria
El jugador del Barça reflexiona sobre el seu origen català, alhora que admet que guanyar el Mundial amb Espanya el 2010 va ser el seu "millor moment"
marcosl42639482 spain s defender gerard pique runs with the ball during the 180324171648 /
Aquesta setmana Gerard Piqué ha publicat un article amb molt de suc a The Players Tribune, la revista digital que vol donar veu als mateixos esportistes. El text –que es pot llegir en català, castellà i anglès– és un bon reflex en paraules del seu caràcter i actitud únics, tant dins com fora del camp: la proximitat d’algú que sap relativitzar el futbol amb dosis d’humor, a vegades al límit del bon gust, però que també demostra personalitat i lideratge dins del camp.
Escrit en un to pròxim, Piqué repassa anècdotes sucoses de la seva carrera –començant pel seu pas pel Manchester United als 17 anys–,
parla dels seus companys i deixa algunes perles. Per exemple: «El millor moment de la meva vida va ser guanyar el Mundial amb Espanya», una frase destinada a fer callar les veus dels que el xiulen i critiquen quan juga amb Espanya, i que busca el seu equilibri polític en la següent frase: «Ser català corre per les meves venes. És la meva gent, el meu patrimoni i la meva terra».
"Des que era petit i vaig veure Luis Enrique sagnant sobre la seva samarreta al Mundial-94, el meu somni era jugar a la selecció", diu el blaugrana
En un altre moment, Piqué confessa: «Des que era petit i vaig veure Luis Enrique sagnant sobre la seva samarreta al Mundial-94, el meu somni era jugar a la selecció». Com a moment epifànic em sembla una mica gore, encara que admeto que aquella jugada –quan l’italià Tasotti li va trencar el nas d’un cop de colze a Luis Enrique– també té un raconet en els meus records futbolístics.
En aquella època l’asturià jugava al Reial Madrid i he d’admetre que a mi aquell cop de colze no em va fer gairebé gens de mal, menys que unes pessigolles, però anys més tard Luis Enrique va fitxar pel Barça i de sobte a molts culers ens va arribar aquell dolor retroactiu.
Malgrat les paraules de Piqué, o precisament agafant-les com a exemple, ja sabem que el futbol és un territori frívol, el lloc de la passió impura, i en el joc de les identificacions tot és possible. Crec que parlo per molts aficionats barcelonistes –sobretot a Catalunya– si dic que la selecció espanyola rarament ens entusiasma.
Amb l’excepció potser del Mundial del 2010 a Sud-àfrica, que va arribar en un moment en què l’anomenat tiqui taca de la Roja era una espècie de continuïtat (o imitació) de l’estil del Barça, les meves predileccions sempre s’han dirigit cap a territoris en què la identificació fos futbolística, i no patriòtica. Johan Cruyff ens va arrossegar durant molts anys al culte de la taronja mecànica, per exemple.
Les meves predileccions sempre s'han dirigit cap a territoris en què la identificació era futbolística i no patriòtica
En vista de la greu situació d’aquests dies, amb el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena empresonant els polítics catalans elegits democràticament, acusant-los d’una rebel·lió violenta que no va veure ningú, i a més castigant-los amb una presó preventiva que fa pudor d’humiliació imperial, no crec que la selecció espanyola aconsegueixi molts adeptes per aquí. La veritat, no m’imagino els aficionats catalans entonant aquell «¡a por ellos!» ja tristament famós.
Més aviat sembla que la candidata a guanyar el Mundial de Rússia, per als que veiem el futbol en clau blaugrana –la meva, com a mínim–, serà la selecció de l’Argentina, ja que com va dir el seleccionador Jorge Sampaoli: «El futbol li deu un Mundial a Messi». I tan tranquil i tan convençut, escoltin.
