Anar al contingut

Mirador

 

JUAN MANUEL PRATS

Interpretant Joan Tardà

Jordi Mercader

Resulta essencial la recuperació d'una certa sintonia ideològica i tàctica entre els actors del catalanisme polític progressista

Joan Tardà va escriure l’altre dia en aquest diari sobre el futur de la política catalana a mitjà termini per a desesperació dels que estan pendents de l’últim tuit. Al diputat d’ERC no se li escapa que en el curt termini hi ha poca cosa a fer tret d’evitar que empitjorin les coses: que surtin els dirigents que estan en presó preventiva, que no n’entri cap altre, que l’abisme entre els dos blocs no s’aprofundeixi encara més, que les relacions polítiques transversals sobrevisquin, pair el fracàs de la unilateralitat, resar perquè es difuminin les comunitats mentals dels nostres fills de la mitjanit i fer tot el possible perquè hi hagi un govern. Però la seva reflexió sobre l’acostament entre ERC, comuns i PSC té poca cosa a veure amb aquest govern.

La recuperació d’una certa sintonia ideològica i tàctica entre els actors del catalanisme polític progressista, avui malmès per un cúmul d’errors de responsabilitat variada, es presumeix essencial per sortir de la crisi interna i externa de la política catalana. També el catalanisme de dretes haurà de reagrupar-se, però aquesta és una altra guerra. El primer és el primer i estaria bé rebaixar la tensió entre partits i dirigents, respectar les idees respectives i fugir de la suposició que només hi ha una proposta verdadera.

L’acostament no té cap futur si l’objectiu és purament i simplement ampliar la base de l’independentisme. Ni Catalunya en Comú ni PSC són partits independentistes ni els seus votants tampoc (o almenys majoritàriament), si ho volguessin ser ja ho serien. Per aquí no hi ha res a fer. Una altra cosa és, per assajar el retrobament, la identificació de qüestions nacionals concretes a defensar de l’embat de la dreta espanyolista més clàssica i que al seu dia van formar part del nucli del consens catalanista: llengua, escola, sanitat i ara potser també renda mínima garantida. Aquí, els tres partits progressistes poden coincidir a més amb plataformes acabades d’estrenar, com Catalunya i Futur, que té previst convocar un congrés popular per pensar el país exigible.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

En matèria nacional el seu punt de trobada és l’estat propi, amb els seus matisos. Els socialistes volen que Catalunya sigui un estat federat, els comuns el veuen com un estat confederat i els republicans proposen un estat independent. Hi ha llarg camí per recórrer a partir del comú denominador de disposar d’un estat. Malgrat que pugui semblar el contrari, aquesta és una experiència no explorada, tan sols iniciada amb l’Estatut original del 2005 i frustrada gairebé abans de néixer pels de sempre. Aquell Estatut havia de ser «una declaració d’interdependència des de la llibertat de decisió», així va ser presentat al Parlament des del primer dia. 

El conflicte amb l’Estat s’ha agreujat molt des d’aleshores però per algun punt s’haurà de recomençar per examinar a fons les possibilitats de la reforma constitucional, com va dir Junqueras. Si ningú escolta Tardà només ens quedarà esperar que Rushdie escrigui sobre les nostres esplèndides comunitats mentals, digui’s República o Tabàrnia.