Els ponts trencats del PSC

Malgrat que cada tres dies estem acostant-nos a l’abisme, els dirigents polítics segueixen jugant al gat i a la rata com si el dramatisme de la situació no anés amb ells o només servís per obtenir avantatges polítics. Ara, el Govern del PP i el Govern  practiquen aquest joc en dos aspectes, un de formal i un altre de fons. El primer engany es refereix als terminis, una vegada que Puigdemont sembla que està disposat a anar al Senat a presentar les seves al·legacions a l’aplicació de l’article 155, contra el qual, per cert, el Govern ja ha anunciat recursos davant el Suprem i el Constitucional, els òrgans repressors estrangers. La falta d’acord en el dia i hora de la compareixença del president ha servit per llançar-se culpes i retrets els uns als altres.

El segon desacord es refereix al fons de la qüestió: ¿què ha de fer Puigdemont perquè la maquinària del 155 es pari? Fins ara semblava que si convocava eleccions autonòmiques sense declaració unilateral d’independència (DUI) era suficient. Però diversos ministres del PP van sortir ahir a plantejar noves demandes i algun portaveu va venir fins i tot a dir que entre aquestes figurava no només el retorn a la legalitat, sinó també la petició de perdó.

Aquest extremisme qüestiona el paper del PSOE al recolzar l’aplicació de l’article 155 perquè, tal com va passar en la investidura de Mariano Rajoy, sembla que el PP s’ha abocat a pressionar els socialistes amb exigències cada vegada més grans.

  

  La posició del PSOE és clara: si Puigdemont convoca autonòmiques, és evident que accepta la legalitat i això és suficient per suspendre l’article 155. Després, òbviament, seria necessari també oblidar-se de les lleis del referèndum, ja anul·lada, i de transitorietat, suspesa i aviat anul·lada. El PSOE no hauria de cedir a les noves exigències del Govern. Pedro Sánchez va acceptar el 155 a canvi de comprometre Rajoy en la reforma constitucional i perquè el PSOE no podia desentendre’s de la defensa de l’Estat davant el trencament de la legalitat que significava la desobediència del Govern i del Parlament.

Discrepància municipal

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Aquesta és així mateix la postura del PSC, que no ha volgut fins a l’últim minut l’aplicació de l’article 155, però que no podia tampoc mirar cap a un altre costat enfront de la DUI. La direcció dels socialistes catalans ha fet pinya. Les discrepàncies han vingut d’alguns alcaldes, com Núria Parlon, a qui es retreu amb raó les seves anades i vingudes i que les seves crítiques sempre són des de fora i no a l’interior del partit.

Altres històrics socialistes encapçalats per Raimon Obiols han publicat un document que l’encerta en el diagnòstic, sobretot quan denuncia que es vol trencar el PSC perquè és l’últim pont que queda dret, però que no ofereix alternatives, més enllà de reclamar unitat. Sobre la voladura de ponts, no és ociós recordar que els que des del nacionalisme –ara independentista– han lamentat sempre que el PSC s’allunyés de les seves postures són els que més han contribuït, des de fora, a la destrucció del partit que tant deien necessitar.