Fins a l'últim sospir

Amb les lleialtats trencades i l’ambient viciat, és humà resignar-se al fatalisme. Massa complicitats s’han trencat: ja gairebé ningú es fia de gairebé ningú, particularment entre la Generalitat i el Govern del PP. Del recel s’ha passat al ressentiment, la convicció que les traïcions passades quedaran petites davant de les que vindran. Un terreny minat per a l’entesa.

Seria propi d’il·lusos, doncs, alimentar l’esperança que el desenllaç del conflicte català no sigui el pitjor dels possibles. I, tot i així, és just reconèixer que certes persones de bona fe, als dos costats de la línia Maginot que ha erigit el procés, treballen calladament per foradar la muralla i obrir canals de comunicació. Silenciats per les eixordadores arengues patriòtiques i les esgarrifoses amenaces d’intervenció, els mòbils segueixen traient  fum i alguns, sense abdicar de les seves conviccions, tracten d’empatitzar amb els seus interlocutors per buscar una sortida dialogada. Un escenari encara improbable, però al qual no per això s’ha de renunciar.

Vet aquí alguns dels missatges xifrats que s’emeten des de la plaça de Sant Jaume i la Moncloa. Fins la setmana passada, Carles Puigdemont ignorava les veus més pròximes que li aconsellaven convocar eleccions per evitar mals pitjors. Però aquest entorn s’ha eixamplat en els últims dies, i gairebé totes les trucades que rep li indiquen que aquest és l’únic camí per salvar in extremis la dignitat de Catalunya, el progrés econòmic i la convivència entre els catalans. El president ja presta atenció a aquests suggeriments: sobre la seva taula hi ha la convocatòria immediata de comicis autonòmics d’acord amb la llei vigent, potser dotant-los dialècticament de certa pàtina constituent.

Però abans Puigdemont espera que l’Estat es comprometi formalment a entaular un diàleg bilateral sobre el futur de Catalunya, identificant-la finalment com a subjecte polític sense que això impliqui reconèixer-li d’entrada el dret a l’autodeterminació. Exactament el mateix que esperava quan, per a disgust de propis i estupefacció d’estranys, va deixar en suspens al Parlament una declaració unilateral d’independència que no havia arribat a formular: una negociació sense condicions. 

Ni una humiliació més

Notícies relacionades

La CUP afirma que el Govern català estudia convocar eleccions

Creix la pressió interna a Puigdemont perquè convoqui eleccions

Tal predisposició del president ha arribat ja a orelles de Mariano Rajoy, que no obstant tem que es tracti d’una argúcia, una altra més, del front independentista. L’escenificació que va fer Artur Mas del 9-N i l’èxit logístic i mediàtic que el sobiranisme va obtenir l’1-O es van acollir al Madrid polític com dues humiliacions a l’Estat. No en toleraran ni una més. Per aquest motiu, tàcticament, ara el PP insisteix que no n’hi ha prou d’avançar les eleccions per frenar la via del 155, tan expeditiva i lesiva per a la població catalana com, per cert, incerta en la seva execució material.

L’equació es resoldrà al Senat, que ha invitat Puigdemont a debatre amb Rajoy. Cara a cara, d’igual a igual. El primer hauria d’aparcar la DUI i cridar a les urnes; el segon, congelar el 155 i obrir-se al diàleg. Potser aquesta última oportunitat quedarà en no res, però mereixen reconeixement tots els que estan aprofitant fins a l’últim sospir per impedir la debacle.