Al contraatac
La realitat i el desig
La gent està empipada. La gent està emprenyada. La gent està indignada. La gent, la gent, la gent. Així es manifestaven, diumenge al vespre, molts catalans sobiranistes que no entenien la decisió de la CUP. Amb aquest plural inconcret, incomptable, tan útil que et permet barrejar-te en el conjunt i fer coincidir la teva opinió amb l'opinió dels altres. La manera de manifestar el disgust passava per constatar que la CUP ja no formava part de la seva gent, i per això els titllaven de mals catalans, traïdors, covards -sempre en plural-. Després, amb les hores, van arribar els insults personalitzats, per si algú no s'imaginava que en una Catalunya independent també hi hauria masclistes, facinerosos i classistes.
Eren reaccions que feien vergonya aliena, però que s'expliquen en part per la frustració acumulada durant tants mesos. Des del principi, el procés ha buscat la implicació sentimental i l'entusiasme. Organitzacions com l'ANC, Súmate i Òmnium han mobilitzat milions de persones, els han ajudat a omplir de contingut una festa, i ho han fet sempre amb un discurs positiu, d'entrenador abans del partit: cal lluitar, hem d'estar junts, no ens doblegaran, etcètera. En aquesta tessitura, l'alineació no es discutia i la derrota no es contemplava, ni tan sols l'empat (ehem). Per això, quan s'ha produït el fre a les il·lusions col·lectives, «la gent» ha reaccionat visceralment. Tant li fa que una de les reivindicacions per reclamar el referèndum fos «volem votar»: en el moment en què la CUP ha exercit internament la democràcia, han votat i votat, repetidament, massa i tot, allò ja no els servia. Potser quan deien «volem votar» pensaven «volem votar i que surti Mas».
Cor o cervell
Un dels retrets contra la CUP és que en totes aquestes negociacions ha actuat amb un excés d'ideologia i sense sentit de país. Pot ser. Però també pot semblar-ho perquè, a l'altre cantó, Junts pel Sí ha reduït la ideologia de partits diversos a un desig conjunt d'independència, sense definir-ne gaire bé els termes. En tot cas, fa la sensació que aquesta unitat emocional de «la gent» en una causa -aquesta fe incondicional- és al capdavall una conseqüència de la política dels nostres temps, que des de fa uns anys ha guanyat en sentit de l'espectacle. Ara les propostes són més vagues, els partits fan fitxatges electorals, els debats es calculen per minuts i després l'únic que interessa és qui l'ha guanyat a Twitter. Encara que partissin de posicions diferents, fins i tot contraposades, la relació dels polítics de la CUP i de Junts pel Sí amb els seus votants era semblant: passava pel cor i per les entranyes, més que no pas pels replecs del cervell. Potser per això, quan ha sigut l'hora de buscar un acord, les posicions no s'han mogut gens. En el fons han estat fidels a la seva gent.
