Sistema financer
La banca no és romàntica
Abans que una gran majoria de les caixes d’estalvi –hi va haver excepcions– embogissin en el seu procés d’expansió, donant crèdits hipotecaris sense ordre ni concert, o acabessin sent un refugi de targetes negres per a glòria dels consellers polítics que es movien per allà menjant gambes, pretenien ser recessos de romanticisme financer.
La proximitat al client era, en els anys pretèrits i previs a aquell embogiment que va explotar el 2008, un dels grans actius de les caixes locals. Era un fenomen que no només es produïa a Espanya. Des dels Estats Units fins a Alemanya hi havia una infinitat d’entitats que, més que competir, es complementaven amb els gegants de la banca, més propensos a crear productes sofisticats i a l’enginyeria financera. Hi havia prou mercat minorista i majorista per a tothom, particulars i empreses. Segons les necessitats financeres de cada client s’oferia un paquet de productes diferent, amb els seus tipus d’interès adequats al mercat monetari.
Passava amb les caixes i amb els bancs més petits, que s’aprofitaven de la seva identitat local. El Sabadell i en el seu moment el Santander, el Banco de Bilbao i el Banco de Vizcaya van anar creixent desenvolupant-se des de la seva zona de confiança. Van donar suport inicialment al desenvolupament industrial dels seus territoris i van estar al costat dels seus clients, en molts casos també socis. Van impulsar la capitalització inicial d’empreses que avui són líders mundials en el seu sector, com és el cas de Fluidra en el sector de les piscines, que va tenir com a accionista el Sabadell.
La mateixa evolució darwinista de la banca feia que, cada ics anys, a causa de contraccions o expansions del mercat, hi hagués entitats que anessin unint-se o sent adquirides al millor postor. Tret de la família de Jordi Pujol i quatre historiadors, pocs recorden que Banca Catalana va acabar sent engolida pel Banco de Vizcaya el 1984.
El Vizcaya, que va acabar sumant forces amb el Bilbao i després amb el Banc Exterior, rebatejat com a Argentaria, també va acabar digerint sis de les caixes catalanes aprofitant la crisi iniciada el 2008. No tenim referències, amb fonts que donin la cara, per saber si els clients antics de Caixa Terrassa, Caixa Sabadell, Caixa Manlleu, Caixa Catalunya, Caixa Tarragona i Caixa Manresa avui són més ben tractats sota la marca BBVA que abans que fossin adquirides. Tampoc sabem fins a quin punt aquests catorze mesos de picabaralla entre el BBVA i el Sabadell a propòsit de l’opa han suposat migració de clients cap a entitats competidores.
En temps en què des del mòbil pots obrir un compte bancari en una entitat financera apàtrida, ¿fins a quin punt continua tenint sentit la seu i la identitat d’un banc? ¿Quina és l’última vegada que vostè ha visitat una sucursal? ¿Continuen sent clau en les operacions financeres les relacions de confiança, professionals i personals, veure’s cara a cara, amb el bancari o banquer de torn? Importen el producte, el servei i el preu. La banca no entén d’idil·lis.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
