Sinatra no s'acaba mai
Jo sóc una de les tretze mil persones que el 3 de juny de 1992, un dimecres, vam anar al Palau Sant Jordi a veure Frank Sinatra. Era l’any dels prodigis olímpics i semblava lògic que Sinatra fes el seu primer concert a Barcelona, com si encara estiguéssim a temps de descobrir-lo. Han passat els anys i de la seva actuació en recordo poques coses. Recordo per exemple que va presentar la majoria de les cançons explicant qui les havia escrit i qui les havia arranjat. És un detall important, perquè el seu èxit va anar sovint lligat a la tria de l’orquestra i de l’arranjador, sobretot en el cas del gran Nelson Riddle.
Recordo també que aquella nit, quan va interpretar 'Luck be a lady', Sinatra feia el gest de tirar els daus, com si estigués en un casino i al costat hi tingués Ava Gardner per donar-li sort. Era un gest que segurament havia fet mil vegades, en desenes d’escenaris, però de sobte allà al sant Jordi concentrava tota una carrera, la mitologia de Hollywood i de Las Vegas, la llegenda de l’actor sorrut, l’home de mal caràcter quan té un refredat, l’amic de la màfia, el jove buscavides de Hoboken.
Ja no era 'La Veu', sinó la 'Post-veu'. Però vam anar a veure Sinatra al Sant Jordi el 1992 perquè sabíem que ens agradaria recordar-lo en dies com avui Ja no era 'La Veu', sinó la 'Post-veu'. Però vam anar a veure Sinatra al Sant Jordi el 1992 perquè sabíem que ens agradaria recordar-lo en dies com avui
Recordo, esclar, que en aquell concert 'la Veu' ja no tenia una gran veu, ni tan sols una bona veu. El musicòleg Alex Ross ha escrit que a vegades la veu de Sinatra anava per una banda i l’home per una altra, i en els moments més feliços --sobretot els anys en què gravava per a Capitol-- tots dos coincidien. També ha elogiat el seu amor pel llenguatge i l’estil únic per dir les lletres, amb una veu que era alegre i profunda i canviant amb l’edat. Avui a Youtube es poden veure unes quantes cançons del concert a Barcelona i de seguida t’adones que aquella nit Sinatra no era 'la Veu', era 'la Post-veu'. L’escoltàvem i el miràvem embadalits, ell es deixava estimar i, de fet, no només el vivíem en present. Sinatra no s’acaba mai i, gràcies a aquell do reservat als escollits, el vèiem amb els ulls de l’eternitat. També érem allà perquè sabíem que es tractava d’una cosa única que ens agradaria recordar en dies com avui, quan fa exactament un segle que Francis Albert va néixer.
