El segle de Frank Sinatra

L'ERA DE LES ORQUESTRES

Admirador de Bing Crosby i Al Jolson, Francis Albert Sinatra va començar a modelar el seu estil a bord d'un grup local, The Hoboken Four, i als 23 anys, el 1939, va fitxar per l'orquestra que havia muntat Harry James, trompetista de Benny Goodman. Allà va gravar els primers discos senzills, entre ells un primerenc ‘All or nothing at all’, però aviat va fitxar per un altre poderós ‘bandleader’, Tommy Dorsey, que li va donar més projecció. Van acabar malament per motius econòmics: Dorsey li va desitjar el pitjor ("tant de bo que t'estavellis") i Sinatra se li va endur l'arranjador, Axel Stordahl.

EL PRIMER ÍDOL DE FANS

La ‘Sinatramania’ es va disparar amb la seva arrencada en solitari, el 1943, en el segell Columbia. Van sorgir fins a un miler de clubs de fans als EUA mentre Sinatra passava a ser La Veu, i les admiradores, principalment femenines, les ‘Sinatratics’, que organitzaven trobades i enviaments massius de cartes mentre les portades de les revistes advertien del "fenomen americà". Frankie va ser el primer ídol de fans a gran escala, ajudat pel disseny de màrqueting a càrrec de George Evans, que li va modelar la imatge de galant amb un toc de timidesa i home fet a si mateix.

L'ETAPA CAPITOL

Després de la fama dels anys 40, Sinatra va decaure però, superada la crisi (que va incloure algun intent de suïcidi), va renéixer, a partir del 1953, disposat a entregar la millor música de la seva vida. Proveït dels modernitzats arranjaments de Nelson Riddle, va establir un innovador cànon d'àlbum conceptual a partir d'ideals i estats d'ànim: la intimitat de matinada ('In the wee small hours'), el viatge (‘Come fly with me’), la soledat (‘Only the lonely’)... Adaptacions renovades, dinàmiques, d'estàndards americans combinant la balada commovedora i el swing, i aprenent a respirar per cantar com no ho havia fet mai.

REPRISE, CASA SEVA

Al·legant falta de llibertat creativa, Sinatra va abandonar Capitol el 1961 per crear la seva pròpia discogràfica, Reprise Records, en què va fitxar Bing Crosby i el mexicà Esquivel, i que va acabar venent a Warner. Va regravar moltes de les cançons de l'etapa anterior, per regla general sense superar-les, va treballar amb diversos arranjadors (Johnny Mandel, Don Costa, Billy May) i va establir profitoses complicitats amb Count Basie i Antônio Carlos Jobim. En aquesta etapa, als 60, es va acostar a temaris de l'era pop (Elvis, Beatles, Simon & Garfunkel) i va entregar algunes cançons fetitxe, com ‘Strangers in the night’ i ‘My way’, recreació de la peça francesa ‘Comme d’habitude’.

A LA GRAN PANTALLA

Un paper en el cine, el del soldat Maggio a ‘D'aquí a l'eternitat’ (1953), de Fred Zinnemann, que li va donar un Oscar al millor actor secundari, se situa en l'inici de la seva remuntada professional, paral·lela a l'edat d'or a Capitol. Abans havia protagonitzat crèdits en musicals com ‘Lleveu àncores’ (1945), ‘Un dia a Nova York’ (1949) i altres produccions de menys envergadura. En la quarantena va entregar els millors registres en el cine en films com ‘L'home del braç d'or’ (Otto Preminger), ‘Com un torrent’ (Vincente Minnelli) i ‘La quadrilla dels onze’ (Lewis Milestone).

LES DONES DE FRANKIE

Sinatra es va casar quatre vegades: el 1939, amb Nancy Barbato (mare dels seus tres fills, Nancy, Frank Jr. i Tina); el 1951, amb Ava Gardner (de qui es va divorciar quan ja ella ja estava amb Luis Miguel Dominguín); el 1966, amb una joveníssima Mia Farrow (que fa un parell d'anys va confessar que Sinatra podria ser el pare del seu fill Ronan, nascut el 1987) i el 1976, amb Barbara Marx, companya fins a la seva mort, el 1998. Se li atribueixen relacions amb, entre altres, Lana Turner, Judy Garland, Lauren Bacall, Marilyn Monroe i Angie Dickinson.

LES HISTÒRIES DEL 'RAT PACK'

La colla de rates, simpàticament batejada per Lauren Bacall, va ser l'equip escenicoorgiàstic del qual Sinatra va ser feliç titular amb Dean Martin, Sammy Davis Jr., Peter Lawford i Joey Bishop, aquests dos últims una mica apartats del nucli dur. La Veu era copropietari del Sands, a Las Vegas, i des d'allà es va projectar aquesta 'gang' d'escenari, que va prendre part, en equip o en parelles, en una vintena de pel·lícules, entre elles ‘La quadrilla dels onze’ (1960).

A PROP DE LA 'COSA NOSTRA'

El cantant va afirmar que, si no hagués sigut per la música, podria haver acabat en mans del crim organitzat i era un món que coneixia de prop a través d'amistats com Sam Giancana, ‘capo’ amb poder al circuit de la música en directe nord-americana, que tenia com a frase favorita "'more money'" (més diners), origen del seu malnom, Momo. La proximitat de Sinatra amb les trames de la màfia van enterbolir la seva amistat amb Kennedy. A l'FBI hi reposen actualment 2.403 pàgines sobre Sinatra. La periodista Kitty Kelley va treure discutits draps bruts del cantant en la seva biografia no autoritzada, ‘best-seller’ el 1986.

LA VEU A ESPANYA

Notícies relacionades

El mite Sinatra en cinc discos i cinc pel·lícules

Sinatra no s'acaba mai

El maig del 1950, Sinatra va aterrar a Barcelona amb destinació a la Costa Brava, on Ava Gardner rodava ‘Pandora y el holandés errante’, molt entretinguda amb el seu amic Mario Cabré. Un mal inici per a la seva relació amb Espanya. Va tornar altres vegades, amb fins promocionals, acompanyant Gardner o per rodar, ja el 1964, ‘El coronel Von Ryan’ a la Costa del Sol, estada en què va ser multat per desacatament. Despectiu amb el franquisme, va trigar dècades a actuar en directe: ho va fer, per fi, el 1986, a Madrid (un Santiago Bernabéu amb punxada de públic) i, el 1992, a Barcelona (Palau Sant Jordi) i la Corunya (Coliseo). Un llibre recent de Francisco Reyero il·lustra la seva relació amb Espanya. El títol, 'Sinatra. Nunca volveré a ese maldito país' (Ed. Fundació José Manuel Lara), fa referència a una frase pronunciada pel cantant en aquella vista del 1964.

UN CULTE ETERN

Els dos últims discos, dos volums de ‘Duets’ (1993 i 1994), van mostrar la seva influència en veus modernes, de Bono a Gloria Estefan, passant per Stevie Wonder, Chrissie Hynde i Julio Iglesias, i en el ‘revival’ de l'estil ‘crooner’ del segle XXI (Michael Bublé, el disco swing de Robbie Williams) s'hi adverteix fàcilment la seva empremta. Però hi ha inesperats signes d'admiració envers La Veu en ‘tribute albums’ com ‘His way, our way’ (amb Maroon 5, The Kooks i The Kills) i ‘Sin-Atra’ (músics de bandes de rock dur com Judas Priest, Anthrax i Deep Purple). Sense oblidar el suau acostament de Bob Dylan en el recent ‘Shadows in the night’.