¿És nostre o és d’ells?
¿És nostre o és d’ells?
Com que passen els dies i tothom continua explicant què feia el dilluns de l’apagada, m’afegeixo a la llista. No en fa ni una setmana i el risc de ser redundant és menor. A més, com va passar en la pandèmia, de sobte molts ciutadans ens vam veure en una situació similar. N’hi ha que van patir llargues hores de desinformació, cansament i fins i tot pànic –cites cancel·lades, trens aturats, ascensors bloquejats– i n’hi ha que van poder-ho superar sense traves i amb una lleu nostàlgia impostada de la vida analògica: ràdio amb piles, espelmes. A més, el fet que tot durés menys de 24 hores ha facilitat el relat.
En el meu cas, quan se’n va anar la llum (i durant uns minuts la frase més pronunciada al país va ser "¿és nostre o és d’ells?"), mirava fixament una càmera digital. Em donava d’alta com a soci d’una institució i calia fer la foto del carnet. En el moment del clic ens vam quedar a les fosques i va semblar que la meva ganyota havia provocat un curtcircuit. Com que la cosa anava per llarg, vaig tornar a casa passejant. El mòbil no funcionava, els carrers s’omplien de gent i no negaré que es palpava un estat d’alerta, de col·lapse latent. Corrien les primeres conspiracions, fins que les ràdios en van informar. A la tarda vaig sortir un altre cop. Assegut en un banc de la Gran Via, prop de la plaça de Tetuan, em vaig convertir en un guia improvisat: una mare i una filla angleses no sabien com arribar al Born; un paleta perdut volia anar a Sabadell en autobús; un jove francès buscava un Bicing que funcionés i es queixava que els taxis només acceptaven bitllets i no li fiaven un Bizum.
De nit vaig tornar a baixar al carrer i tot estava més espectral i solitari. El silenci em va fer pensar en aquella famosa apagada de Nova York, el 1977. Va provocar caos i confusió, una escalada de pillatge però també, al cap de nou mesos, un petit boom demogràfic. La foscor s’aprofita per a tot. Quan de sobte va tornar la llum on em trobava, a les onze de la nit, es va sentir un crit general d’alegria, i em vaig preguntar si d’aquí a nou mesos també es notarà el creixement demogràfic a la península Ibèrica. L’Espanya buida no es repoblarà tota sola.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
