La lliçó de Hansi Flick

Arribem al tram clau de la temporada, on tot es decidirà en 10 partits, i em fascina cada vegada més la saviesa de Hansi Flick per gestionar i harmonitzar les esperances i les frustracions –els egos– d’una plantilla amb molta gana de títols. Amb els seus gestos i les seves paraules Flick està demostrant tenir allò que els gurus de l’economia dels anys 90 anomenaven "intel·ligència emocional", i que tradicionalment es coneixia com a "mà dreta".

Ho dic per la manera en què ha apagat el petit incendi que li van muntar el cap de setmana Ferran Torres per la seva substitució, i Ansu Fati i Héctor Fort després d’escalfar durant mitja hora i no jugar ni un minut contra el Celta. "Entenc la seva decepció i que vulguin jugar, però no la seva reacció. La reacció vull veure-la al camp", va dir Flick en la prèvia del partit contra el Mallorca, i tot seguit els va posar de titulars. Tots tres.

És probable que, per raons de calendari, els tres haguessin entrat en les rotacions igualment, potser fins i tot com a titulars, però m’interessa de quina manera Flick treu partit de la intensitat de la queixa. Perquè en el fons ¿la seva titularitat va ser un premi o un correctiu? O simplement els estava dient, com a la Bíblia el Senyor al poble israelita, en la seva travessia del desert, "¿Voleu carn? Doncs tindreu carn fins que us surti pel nas".

Notícies relacionades

El Real Madrid resol la baralla entre Valverde i Tchouaméni amb una multa de 500.000 euros per a cadascun

Un Espanyol al límit se la juga a la caldera del Sevilla: "A dins estem convençuts que ens salvarem"

Flick no va cedir, simplement va ser més llest. Va fer servir la seva protesta per endollar-los i, de passada, donar-los a entendre que la titularitat no assenyala un gran canvi en el seu rol. Perquè és evident que Ansu Fati i Héctor Fort tornaran a la banqueta a la final de Copa de dissabte, i en realitat per a ells el premi no era saber que jugaran més, sinó entendre que de moment el seu paper és un altre.

I mentrestant, ¿què passa amb els que no es queixen? ¿Amb Pablo Torre, per exemple, que espera la seva oportunitat amb la discreció d’un monjo cartoixà? Potser aquesta és una altra de las lliçons de Flick: tot i que no et queixis, mantén-te despert per quan arribi la teva escena. Perquè en aquest teatre de vegades cal fer d’estàtua, però el dia que et toca parlar no pots oblidar el text.