L’atracció del vertigen

Notícies relacionades

Mendoza i les lluminoses pàgines

La (inesperada) eufòria culer

En el fons de tot hi ha una idea que havia expressat Johan Cruyff més d’un cop: preferia guanyar un partit 5-4 abans que 1-0. L’espectacle. Així també s’entén una altra de les alegries d’aquesta temporada: la força de no defallir mai, la fe en la remuntada. Fins i tot quan rebien dos gols en contra, les ganes de fer més gols que el rival ha provocat que els Lamine, Raphinha, Pedri o Ferran no es desconnectessin i busquessin la porteria amb golafreria. A més, així s’han fet seva l’èpica de les remuntades, apropiada sense gaires mèrits per l’etern rival de Madrid.

Rere aquest futbol de vertigen hi veig, esclar, l’entusiasme d’uns joves que juguen per plaer; si no fos pel cansament, voldrien que els partits acabessin 15-14 i duressin fins que es fa fosc, com els que jugàvem al carrer quan érem nens. El contrapunt són els veterans, els tatuats, mentors com Lewandowski, Íñigo o Raphinha, que es mouen entre tornar a ser joves o temperar la cavalcada salvatge. I en aquest punt cal remarcar un dels encerts més atzarosos: el porter Szczesny. Perquè un porter de futbol mai no vol que li facin gols, és la negació de la seva feina, però ell, impassible, ha entès que el seu rol s’assemblava més al d’un porter de handbol: rebia gols perquè l’equip juga al límit, però alhora feia grans aturades. Es poden estirar molts més fils d’aquest equip divertit, però ja hi haurà temps. Se sol dir que són una gran família, i la sort és que tindrem molts anys per veure’ls créixer..