La banya del croissant
Carrer del goril·la Floquet de Neu
L'altre dia em vaig perdre pels carrers de Diagonal Mar, aquell barri en perpètua construcció. Venia de la platja i no recordava on havia aparcat el cotxe. Caminava entre edificis alts i palmeres, sentint com si fos a Miami, i tot d'una em vaig fixar en una mena de parc, silenciós i protegit per una reixa. Vaig mirar com es deia aquell lloc i vaig descobrir que eren els jardins de Jaime Gil de Biedma. Quina sorpresa. No sabia que l'ajuntament de Barcelona hagués dedicat un espai públic al poeta i tiet d'Esperanza Aguirre, per aquest ordre. Com que Gil de Biedma és un escriptor que m'agrada, vaig oblidar-me del cotxe i vaig entrar-hi a fer el xafarder. Els jardins, molt nous i cuidats, es reparteixen l'interior d'una illa d'edificis entre els carrers d'Espronceda i de Lope de Vega. Tot queda entre poetes. Quan sortia per l'altre extrem del jardí, vaig adonar-me que la mateixa fórmula es repetia en les illes de cases següents. Tot seguit, doncs, vaig visitar els jardins de Joan Fuster, Carles Barral, Manuel Sacristán i Josep M. Sostres, per aquest ordre.
Dos poetes, dos filòsofs i un arquitecte. Encara que siguin uns jardins discrets i en una zona poc avinent, jo trobo que no es poden queixar, aquests cinc senyors. Avui dia ser el protagonista d'un espai públic és un privilegi que va molt buscat, sobretot en grans ciutats com Barcelona, on es tracen poques vies noves i hi ha molts deutes històrics per pagar. Només cal recordar el pobre Pere Calders, a qui van dedicar un passatge al barri de Sant Antoni, el seu barri, que no és ni passatge ni és res. Resulta, a més a més, que el nomenclàtor s'ha democratitzat i ara els mèrits es reparteixen entre la nostàlgia popular i la memòria transcendent. En els últims anys, per exemple, han sorgit iniciatives de ciutadans demanant un carrer per a Joan Capri, Pepe Rubianes o per al goril·la Floquet de Neu. Totes serien merescudíssimes.
A més a més de tot aquest desori, els funcionaris de torn tampoc no es trenquen el cap a l'hora de repartir els noms amb una certa lògica urbana. Els parcs de Diagonal Mar que vaig explorar l'altre dia en són un bon exemple. En lloc de posar junts els jardins de Jaime Gil de Biedma i Carles Barral, que eren amics de l'ànima i "companys de viatge", algú va decidir separar-los tot posant-hi al mig Joan Fuster, filòsof finíssim, però que hauria discutit millor de política i referèndums populars al costat de Manuel Sacristán. La posteritat ja no és el que era.
