L’alegria de Hansi Flick

En aquell instant fugaç, cada entrenador expressa la seva manera de viure el futbol. Al Betis, Pellegrini sol celebrar-los amb una contenció estoica, com si l’alegria hagués de ser administrada amb prudència. Ancelotti aixecava una cella i mastegava xiclet: impertorbable, com si tot estigués previst en un guió. Simeone, en canvi, explota com una olla de pressió, sacseja els braços i encén el públic. I després hi ha Hansi Flick, que salta i riu com un nen que obre els regals la nit de Reis.

Notícies relacionades

El Barça seguirà a l’Eurolliga sense oblidar l’NBA Europa

Cop d’autoritat de Roma i Sainz, que ja lideren el Dakar

Als meus ulls, aquests saltirons curts i l’abraçada amb els seus companys de l’equip tècnic desprenen una alegria pura, gairebé ingènua. Com si sempre fos el primer gol que veu en la seva vida. Quan un jugador marca, sobretot si és jove o debuta amb el primer equip, Flick reacciona com si fos ell mateix. És el que va passar amb Dro contra el Vissel Kobe: Flick no només va celebrar el seu gol esplèndid, va celebrar el jugador en si mateix, la seva existència.

M’agrada pensar que amb aquests gestos transmet una idea clara: aquí tothom compta. Perquè aquesta actitud té una funció tàctica i emocional: connectar amb cada futbolista, fer-lo sentir valorat. En una plantilla com la d’aquesta nova temporada, amb més de 20 jugadors que mereixen ser titulars, aquesta proximitat serà clau. Hi haurà alguns galons adquirits per mèrits propis, però si l’equip se sent part d’una mateixa idea, d’una mateixa celebració, la sintonia farà que les individualitats –els egos– no es desmarquin del grup. En el fons, quan salta d’alegria, Flick ve a dir-nos que els gols no els marca un sol jugador, sinó tota la plantilla.