‘Sanguínea’: una novel·la que arriba al teatre

Una de les principals fonts d’inspiració del cine solen ser les novel·les, a partir de les quals s’han rodat infinitat de films. Molt menys habitual resulta, curiosament, que saltin al teatre i encara és més difícil que siguin adaptades per la persona que la va escriure. Aquest és el cas de Sanguínea, una obra inspirada en el text homònim de l’escriptora equatoriana Gabriela Ponce, editat per Candaya, que ha sigut portada als escenaris per l’autora amb la col·laboració d’Eliecer Navarro i Cristina Osorno i que es pot veure gratuïtament en dues úniques funcions, avui i demà, prèvia reserva anticipada, a la Casa Amèrica.

La principal novetat respecte a l’original consisteix en el fet que aquest monòleg interior que proposava l’autora s’ha desdoblat en dues dones que interpreten a duo el paper principal. Quan arribem a la sala, ja hi són totes dues sobre l’escenari executant un ball cada vegada més enèrgic mentre escoltem el Dance yrself clean, de LCD Soundsystem. Tant al decorat com al vestuari predominen el blanc i el vermell, tant a les faldilles com a les teles i els guants. Hi ha diversos penjadors i dues taules amb rodes que s’utilitzaran amb diverses funcions.

El plaer i el dolor

La peça narra amb una aclaparadora honestedat els sentiments, plaers i sofriments d’una dona casada que descobreix el plaer amb un amant amb qui es troba regularment en una cova, que el tracta amb delicadesa, i descriu amb detall les seves relacions. Aquest fet provoca que es qüestioni el seu matrimoni i reflexioni sobre la pèrdua i el desamor. També una trucada del seu amant amb la seva filla fa que rememori la seva infància.

Paral·lelament, la seva amiga María és la dipositària de les seves confidències i manté una correspondència epistolar amb M. La separació és imminent, cosa que provoca que recordi els moments viscuts amb el seu marit. Un embaràs inoportú li provoca dubtes i, fins i tot, s’imagina alletant-lo. I la frase que sempre li deia la seva mare torna a la seva memòria: «No et quedis sola». Finalment, fa un viatge per veure M, que li plantejarà una solució al seu problema, tot i que li costarà acceptar-la.

Text poètic i estètica posada en escena

Notícies relacionades

Viatge al passat iber

On neix el Llobregat

L’obra destaca pel seu text tan poètic com descriptiu i que il·lustra molt físicament i explícitament la sexualitat femenina, sense cap tipus de tabús. No tem endinsar-se en la sensualitat ni en temes com la masturbació o l’orgasme ni abordar la maternitat d’una manera diferent i mantenint sempre com a metàfora la sang, la menstruació, com a exemple de la fragilitat i vulnerabilitat de la protagonista, una dona a qui se li va enfonsant el món.

La posada en escena té moments molt cuidats, com l’escena del patinatge, molt estètica, la seva decisió de començar a escriure un diari (amb les notes projectades a la pantalla) o el part, en el qual la tela vermella torna a tenir un gran protagonisme. La tasca de les dues actrius, les colombianes Maribell Arango i Carolina Torres, és de total entrega al personatge que comparteixen junt amb la veu en off. La seva simetria és perfecta i la seva actuació, molt sincera, posant-se a la pell de la protagonista i despullant la seva ànima al ritme de la mètrica de les paraules. Un crit desesperat que fereix, una crida d’atenció i una narració que destil·la veritat per tots els seus porus. I és que l’art es porta a la sang.